Problemes - I

Aquesta passada tardor vaig acabar un recull de contes que vaig començar fa un any i mig a Montserrat mentre començava un exili espiritual d'una setmana per plantejar-me la possibilitats reals d'una vida monacal. L'amor és cec però no tonto i Nostre Senyor ha preferit deixar-me fora els monestirs per qüestions d'higiene mental. Anant amb tren vaig escriure la primera part d'un conte que el vaig dividir en dos parts i el vaig titular Problemes. Aquí teniu la primera part, demà us penjaré la segona perquè és bo llegir-ho per separat perquè estan concebuts com dos mirades d'una mateix realitat. Per tant, primera part, Fot-li Pou!!
Són les 9.20 del matí del 27 de desembre del 2007. En aquests moments el tren està parat a l’estació de Caldes de Malavella i el Catalunya Express s’està transformant en un aparador on s’intueixen diferents destins triats per tapar les ferides de l’experiència. A la meva dreta, enganxat pràcticament a la pantalla del meu ordinador – si està llegint això miri endavant, així m’agrada, gràcies – hi ha un barril de cervesa que porta un jersei brut de la Champions League robat d’un escocès dels que venen a pixar-se anualment al monuments de Barcelona. Cada tres minuts obre el telèfon mòbil i realitza un trucada monòtona repetint les mateixes preguntes i respostes “Ja has arribat a l’ambulatori?” “No et creus que he anat a dormir a casa un amic?” “Tant bon punt hagi firmat els papers et vinc cap aquí”. Sort en té que les olors no passen pels mòbils perquè la interlocutora l’estaria esperant a casa amb el seu bat de beisbol d’adolescent per realitzar un acte de violència feminista – No sé perquè fas aquesta cara de sorprès, a més, el jersei de la Champions l’has robat d’un pobre escocès en estat ebri. No tens cor –. Als seients de la meva dreta hi ha un homosexual i un marica. L’homosexual és d’una elegància extrema: pantalons de quadres, samarreta cenyida i patilles de cantant country. Té una discurs planer i una postura bogardiana que em fan dubtar de la meva condició d’heterosexual i alhora posa com una moto al marica del seu costat. El personatge en qüestió mostra la necessitat de trobar-se fent volar les mans d’un costat a l’altre i provocant-se uns falsets a la veu per intentar portar al mascle al seu territori. És una lluita entre dos models marcats per dues històries diferents. Just al seient de darrera hi ha el meu còmplice voyeur que està mirant l’escena d’aproximació carnal dels dos homes entre l’excitació i l’enveja: les seves arracades i polseres Tous el delaten. Però no només les joies em són útils per la meva deducció, al costat del tercer personatge hi trobem la mare de l’amant frustrat que intenta calmar el desig desenfrenat d’aquest pels pantalons quadrats que es van obrint i tancant al seient del davant. Mentre la reencarnació de Garcia Lorca aguanta amb estoïcisme els atacs laterals i comença a mirar-me de reüll conscient de la meva admiració envers la seva estètica, les diferents freses del vagó em porten unes rialles femenines i juvenils que tornen a posar en dubte la meva identitat d’homosexual. Sis seients endavant hi ha quatre noies que juguen a cartes i exhibeixen un català amb accent francès que fan les delícies dels pervertits, concretament del senyor amb el jersei de la Champions League que no sap si està a un tren anant cap a Barcelona o a un club nocturn de Perpinyà dels anys seixanta. Si senyor, les magdalenes de Proust han agafat sonoritat catalanofrancesa i van llançant les cartes sobre el tapet imaginari mentre mouen bruscament la melena rossa un cop acaben la jugada. Saltant novament d’escena, a la meva esquerra el seductor dels pantalons de quadres continua rebent atacs ensucrats del seu pretendent i el tercer element en discòrdia assenteix el cap mentre la seva mare li explica el tipus d’home que li convé. Aquest, engegant a sa mare sense cap miraments obre el portàtil i comença a escriure. Enmig del descontrol apocalíptic del vagó, el revisor entra i comença a demanar als tiquets a les seguidores de l’USAP de Perpinyà. No tenen bitllet i comença la discussió. Ben mirat, el panorama m’ensenya a no jutjar perquè cadascú intenta sobreviure enmig del seus problemes, encara que si el de la Champions League abaixes el braç per cridar l’atenció del revisor tampoc passaria res i la vida seguiria igual.

Comentaris

Joan ha dit…
ja se sap company, en vigilies de Sants Innocents... només poden passar coses extranyes.
Toni Cassany ha dit…
Jo canvio de vagó, tu.
Frank Bayer ha dit…
Ja vaig passar en canviar de vagó, però al final vaig sospesar que veure una pel.lícula de l'Almodòvar gratis i en directe... no ho trobes cada dia...
Iron ha dit…
Que vols dir que ja vas pensar en canviar de vagó? no era un conte això? almenys ho sembla, perquè una situació així és pròpia de la ficció. Per estadística, dels 5 homes que hi apareixen, només en podria ser homosexual un o ningu, no pas tres de cinc! I això de les noies seguidores de l'equip de rugby hauries de buscar-les sota les pedres.
Jo això ho veig com una questió de "ésser i aparentar". No has pensat que potser el noi que va amb la mare també s'ha posat a escriure una cosa semblant en el seu portàtil on Tu també ets candidat a l'homosexualitat? ho dic perquè podria arribar a aquesta conclusió errònia pel sol fet de observar-te mentre tu t'estaves fixant atentament en l'homosexual elegant i el marica...
Ser i aparentar... Maquiavel deia a "El princep" que "molt pocs veuen el que som, en canvi tothom veu el que aparentem". Compte doncs amb les aparences!
Frank Bayer ha dit…
Clar que és ficció!! Només és verídic l'home del jersei de la Champions League!! Ja ho veuràs demà la segona part, ostres, em preocupes perquè sense llegir la segona part has encertat bastant bé per on va la història, em fas por...
Rafel Fàbrega ha dit…
també m'ha xocat a mi que tants homosexuals (perdó, maricons)coincidicin en un mateix vagó de tren. El país està cardat, però tan encara no.
Frank Bayer ha dit…
Rafel, com diu la meva mare en el seus atacs "tejeristas", què és això de gays?? Abans en deiem mariques i ningú es queixava... en fi... sempre va bé tenir el contraput...
Iron ha dit…
jeje l'he clavat força...
En fi, espero que aquests darrers comentaris vostres siguin fruit de certa causticitat i caxondeo frívol i no pas d'una convicció arrelada. De totes maneres sempre s'ha d'anar en compte amb la mordacitat perquè com deia Thomas Carlyle "Sarcasm I now see to be, in general, the language of the devil; for which reason I have long since as good as renounced it."
Frank Bayer ha dit…
Iron, sarcasme àcid, totalment!!! És un humor molt propi nostre, riures de tot de la forma més àcida, encara que a vegades estic d'acord amb tu, s'ha d'anar amb compte, perquè sense voler, deshumanitza!!

Entrades populars