Dios es redondo

Cinc de la tarda d’un diumenge qualsevol. L’incomprès va sonar el xiulet i comença la catarsis dels milions de persones que representen una perfecte còpia del desinhibiment del pathos que tenia lloc als circs romans. Els més passionals exterioritzen les seves fòbies diàries excretant sobre Déu i la mare de tots els gladiadors que han vingut de terres llunyanes per tornar amb premi més preuat: la victòria. D’altre banda, els introvertits comencen a construir dins l’hermetisme del seu jo, una rancúnia ferma i duradera envers el culpable de la davallada. Una patada que separa l’èxit del fracàs, l’eternitat de l’oblit, l’heroi del desertor. Aquesta escena pretèrita però quotidiana que podem veure cada diumenge els estadis de futbol, la trobem perfectament desgranada a Dios es redondo, el llibre que l’escriptor mexicà Juan Villoro dedica a l’esport rei: el futbol. Quina relació té el futbol amb la literatura? Segurament la capacitat de recordar-nos el nostre origen d’animals sensitius i passionals que tenen la capacitat d’ennuvolar el nostre jo més racional per fer sortir sense cap mena de filtre previ, els nostres sentiments que mai deixarem anar durant un sopar amb els teus futurs sogres. Aquest aspecte literari del futbol és el que Villoro desenvolupa durant el seu conjunt de cròniques que van des de el Mundial d’Itàlia 90 a Corea 2002, passant per personatges com Maradona, Guardiola, Zidane... i equips que han esdevingut mítics pels seus èxits o fracassos: l’Hungria del 54, l’Holanda de Cruyff, el Brasil de Pelé, el Dream Team, els Galácticos que mai van aconseguir brillar... Qui és realment Maradona? Per què Holanda no ha guanyat mai cap Mundial? Per què Mèxic és una selecció fracassada? Diferents preguntes que tornen una i altre vegada als fanàtics del futbol i que l’autor de El Testigo argumenta utilitzant referents literaris a través d’una escriptura barrocament planera que ens recorda la divisió dualista del món entre vencedors i vençuts.