I si ho vaig escriure jo?

Ostres, haig de compartir amb vosaltres una sensació que pot semblar pedant però que m'ha encantat. Em vaig trobar aquest text fa dos dies a sota un còmul de merda a casa meva i em va encantar. Tant em va agradar que vaig començar a buscar pel google qui era l'autor perquè tenia detalls que em semblaven excel.lents. Dos dies després, i amb el conseqüent fracàs a l'hora de buscar la seva autoria, començo a sospitar que ho vaig escriure fa dos anys després d'una nit diferent a Barcelona...
El olvido quizás es la mejor forma de recordar, la más literaria, la que nos permite depurar nuestras malas experiencias para recoger solo los frutos y sentir que todo ha merecido la pena a pesar de los momentos neuróticos donde el espejo era un delatador de nuestra locura reprimida. No podemos decidir sobre nuestra memoria pero si que la podemos modelar para idealizar para bien o para mal nuestra infancia, nuestra adolescencia, nuestros primeros amores, nuestros primeros éxitos laborales, y compararlo con el tedioso presente donde todo nos parece lineal y rutinario, aunque en nuestra mocedad pensáramos que la rutina adulta podría ser la más emocionate de nuestras aventuras. Por tanto, el olvido es el primer causante de la sensación de vacío de la persona posmoderna que intenta abrazar el éxito mundano pensando que allí se encuentra el fin, ignorando que no todo tiempo pasado fue mejor y que seguramente, aunque Los Secretos canten con maestría lo de volver a ser un niño, no queremos volver a recordar el sufrimiento infantil del que tiene un problema con un amigo, del que no se encuentra a gusto en un determinado ambiente, es amonestado públicamente como un adulto, o se da cuenta que Melcior, Gaspar y Baltazar son puramente monárquicos: trabajan una vez al año y encima es mentira. No queremos recordarlo porque después comprenderíamos la realidad y la verdad siempre resulta muy violenta. Un consejo para terminar: vamos a modelar el olvido para ser más felices.
Com diria l'Eugenio després d'explicar un acudit dolent... a mi m'agrada...

Comentaris

Iron ha dit…
Entenc que hagis oblidat si era teu, en Baroja deia que "Cuando el hombre se mira mucho a sí mismo, olvida cuál es su cara y cuál es su careta."
Per lo demés el text arriba tard, aquesta apologia de l'oblit l'hauries pogut publicar el 21 de setembre, dia mundial de l'Alzheimer.
Frank Bayer ha dit…
Iron, gràcies per dir-me egocèntric de manera sutil... reproduiria una frase llatina que vas escriure al blog d'en Kasal, però m'abstinc, seria un pur aparentar perquè no sé llatí...jeje...sé que no arribo a la teva altura però em volia prendre la llicència de disparar amb bala, un xic maltractada pels anys, però amb bala... Salut i gràcies pels comentaris!!!
Iron ha dit…
Egocèntrics ho som una mica tots. Un professor meu de Bat de qui aquests dies m'estic enrecordant d'algunes de les seves parides deia que “un egòcentric és aquell plasta que no para de parlar-te de les seves neures quan tu t'estàs morint de ganes d'explicar-li les teves”. XDDD
El llatinajo no el pots dir perquè ets una persona integre, i jo no, jo estava pet...
Per reproduïr-ho amb dos moments televisius històrics tu ets el Paco Umbral de “yo he venido a hablar de mi libro” i jo el pobre Fernando Arrabal taja de “el mileniarismo va a llegarrrrr”
Pau i bé, crack!
Anònim ha dit…
curiositat... què et va motivar a escriure el text?
Kasal ha dit…
Repeteixo una cosa que vaig dir ja fa un temps en aquest mateix bloc: algun dia m'agradaria escriure igual de bé que tu. Gràcies per un fragment de bellesa.
Salut!
Frank Bayer ha dit…
Iron, lo de Paco Umbral m'ho agafo com un elogi literari i un insult físic... jo prefereixo ser el Leopoldo María Panero del "Me voy a mear" a mig programa del Sánchez-Dragó!! Que gran el teu professor de bat, per cert!!!
Joan, no t'enganyis, no sóc capaç d'escriure més de deu línies decents, però gràcies per l'elogi!!
Maite ha dit…
No t'assembles a Paco Umbral...

Entrades populars