La necessitat de Friederich
Seguint amb els quadres de Friederich, aprofito l'escrit que vaig fer pensant amb aquest quadre del pintor alemany que sempre m'ha fascinat per l'excel.lent plasmació de la nit fosca de l'ànima de San Juan de la Cruz. Sempre he pensat que el tindria a una sala buida on el quadre ajudaria a renunciar del món exterior que parlàvem ahir per abraçar-nos a nosaltres mateixos. Aquí ho teniu:
Las huellas de Dios se desdibujan como el triste vestigio de una mujer nostálgica paseando sola por una playa invernal, algunos saben que está allí y se acercan a ella para intentar acompañarla al viaje sin fin en la playa de la desesperación, y otros, al no ver las huellas acariciadas libadamente por las olas del olvido, niegan rotundamente que una mujer pueda pasear sola a merced de los hurtadores de la intimidad.En este instante en el que estamos perdidos en el umbral de la divinidad, solamente tenemos lugar para la fe, el don indeseable para muchos, el regalo imprescindible para los otros, y al fin quedamos los desagradecidos, los prudentes, los cautelosos, los hijos pródigos que no nos acercamos a la orilla del mar por miedo a ver estas huellas divinas que, seguramente, nos darían la plenitud de la que huimos cada anochecer.
Comentaris
Per cert, et recordo també que l'Iron voldrà venir, i que a mi personalment els ous ferrats m'agraden poc fets, i les torrades ben torrades.
Si per mi fos, seria convenient que l'Iron no assistís a l'esmorzar. No és que no s'ho mereixi, però es perdria l'encant de l'anònim que ens fustiga, ens ilustra i ens deleix les nostres ments simples i mancades de llum.
L'Irona és com la veu de la nostra consciència i a la veu de la consciència no la pots portar a esmorzar.
Salut!
No vull ser la veu de la vostra consciència perquè tindria massa feina!!
A mi aquest quadre em recorda aquella anècdota de St.Agustí vora la platja i el nen que intentava buidar el mar.
En fi... aquí va la meva experiència Friedrich que també es podria titular “el dia que em van matar l'esperit romàntic”:
Sempre m'havia agradat el quadre del caminant sobre el mar de núvols per tota la seva simbologia. Sabia que el paissatge del quadre es tracta d'un indret de la anomenada Suïssa Saxona, així que en un viatge que passavem per allà em vaig proposar trobar l'indret i fer-m'hi una foto, sol, d'esquenes, sense levita però amb un abric fosc que ja faria el fet. El temps anticilcònic feia preveure l'absència del mar de núvols, per tant a la foto no hi sortiria la divinitat ni la inmensitat de l'univers ni res de tot això. Però estava allà i no volia desaprofitar l'ocasió. Una nit em trobava comentant els meus plans amb una noia anglesa i bevent cervesa -la cervesa estava bonissima, la noia no- quan el xafarder de torn que escolta les converses de les taules alienes va intervindre i em va informar de que hi havia un autocar de línia que parava molt a la vora del lloc en qüestió. Engrescat l'endemà vaig agafar l'autocar i em vaig entretenir escoltant Beethoven, Schubert i Schuman a l'mp3 per posar-me en situació. Em va sorpendre que la parada s'anomenès Friedrichs anhalten i que a la marquesina hi hagués una reproducció del quadre, vaig pendre el camí que estava molt ben indicat. Al final del camí hi vaig trobar un munt de gent, de guies amb paraigües, de japonesos cridaners, de vailets turcs venent postals de Friedrich, i enllà una cua llarguissima per fer-se la foto a l'indret exacte. Jo amb l'abric sota el braç i amb la simfonia inacabada de Schubert ressonant als auriculars vaig girar cua, donant l'esquena -ara si- al món.