Aunque las rosas sepan a vinagre, no dejan de ser rosas

La capacitat que tenim d'acostumar-nos al caviar i passar de l'elogi a la crítica és només equiperable a l'enveja que podem arribar a tenir per l'èxit d'un altre. Per això, quan llegeixo alguna crítica del nou treball de Joaquín Sabina dient que és más de lo mismo, em venen ganes de riure mentre penso amb l'accident amb bicicleta que vaig tenir a Virum (Copenhaguen) escoltant una cançó de Bryan Adams. Vaig acabar a l'hospital i ho vaig trobar just. Quan un escolta una cançó del canadenc que porta per títol l'inexistent The best of me, tot allò dolent que li pot passar no es pot equiperar amb l'atemptat de donar vida a aquest paràsit de la guitarra. En fi, tornem a Vinagre y rosas, perquè segurament si hagués estat escoltant Sabina hagués caigut en braços d'una adolescent danesa que anava en patinet llegint un conte d'Andersen i esperant un príncep blau que caigués del cel.

Quan durant tant de temps s'ha elogiat a Sabina per la seva capacitat literària, i sobretot, de dignificar artísticament la música de cantautor en castellà, no entenc perquè el podem acusar que als seixanta anys faci el mateix, li hauríem de fer un monument perquè després de trenta anys de carrera sigui capaç de fer un treball on el nivell poètic de les lletres sigui el de sempre: rodó, cínic, suggestiu i elíptic. És més, a dintre el nou treball hi trobo dues cançons, Cristales de Bohemia i Menos dos alas, que estan molt per sobre del nivell d'una cançó habitual del poeta d'Úbeda. Us recomeno el treball, val la pena, perquè encara que en aquest treball las roses tinguin un cert regust a vinagre, no deixen de ser roses.

PD: Cito la cançó El joven aprendiz de pintor d'en Sabina per resumir aquest article: El joven aprendiz de pintor que ayer mismo / juraba que mis cuadros eran su catecismo / hoy que el público empieza a hacerme caso / dice que no pinto tan bien como Picasso