Fill de l'abisme

Quan ets fill de l'abisme i t'agrada portar la teva vida al límit pel que fa a les emocions existencials, no hi ha cap realitat humana de naturalesa hedonista que pugui igualar l'emoció de trobar-te en una caiguda lliure sense fons. El sentiment cíclic de buidor i plenitud que es va intercalant a la teva ànima com les estacions de l'any, com si fos una evolució necessària per ajudar crèixer l'esperit cap a un demà millor, t'ajuda a enfortir-lo davant les mateixes parets que la vida et va posant pel camí de forma indiscriminada, sense demanar permís, com si fos un atzar ebri el qui decideix com i quan ens hem d'arremengar per tirar endavant.
Per això, moltes vegades l'art masoquista de disfrutar la sensació de buidor és totalment lògic, perquè saps, a pesar de la boira espessa d'un passatge acostumat a rebre la llum d'un sol celós de si mateix, que tot allò buit un altre dia tornarà a estar ple, tornarà a gaudir sense reserves d'aquella plenitud que ara, amb els anys, no és res més que un record oblidat i idealitzat per totes les nits que has passat al desert buscant un oasis fals per tenir la simple sensació que t'estaves refrescant amb una aigua traïdora que t'estava ajudant a arribar el demà. Per tant, a dia d'avui, celebrem que ens trobem en caiguda lliure, que l'esperança sembla llunyana i la sortida inexistent, celebrem-ho perquè tard o d'hora caurem a baix de tot i llavors vindrà el temps de l'escalada.

Comentaris

txeiks ha dit…
M'has fet pensar en el "drama del desencantado" de García Márquez (a mi mel va fer descobrir en Gerard):
"...el drama del desencantado que se arrojó a la calle desde el décimo piso, y a medida que caía iba viendo a través de las ventanas la intimidad de sus vecinos, las pequeñas tragedias domésticas, los amores furtivos, los breves instantes de felicidad, cuyas noticias no habían llegado nunca hasta la escalera común, de modo que en el instante de reventarse contra el pavimento de la calle había cambiado por completo su concepción del mundo, y había llegado a la conclusión de que aquella vida que abandonaba para siempre por la puerta falsa valía la pena de ser vivida."
Potser sí que ens hem de deixar caure per enyorar la gravetat...
Frank Bayer ha dit…
Buf Txema!!! Que lluny queda poder arribar a escriure així,no?? Ostres, m'ha encantat!!!
Kasal ha dit…
Els ésser humans tenim la ventatge de poder saltar al buit amb la imaginació, fent un simulacre del que podria passar en la realitat. Potser alguna vegada val la pena deixar que el nostre cervell es llenci del desè pis, així podem descobrir les coses que passen al nostre voltant i tenir ganes de viure de nou. Per sort, el nostre cap és com una au fènix, que pot reneixre de les seves cendres i viure una nova vida curulla d'unes experiències que sense el momentani vertígen d'una caiguda puntual no seria res més que una vida grisa, mediocre, espantada i trista.
Salut!

Entrades populars