Les rèmores de l'Església

Fa temps em va caure a la mà un d'aquests llibres que han fet un dels teòlegs del PSOE, Juan José Tamayo, i a partir d'aquí vaig anar llegint els escrits que anava fent periòdicament a El País on posava arguments teològics a cada un dels punts del programa electoral de Zapatero. Es tractava de fer una teologia sociata de saló on defensava tota la llarga llista que ara mateix em fa mandra escriure per agotament mental. Tamayo, als llibres que vaig anar fullejant arran de l'interés que vaig tenir per la seva lluita honrada contra la vara de Ratzinger, sempre acaba parlant en nom de la llibertat dins l'Esglèsia i s'acaba posant com exemple de persona que ha aconseguit posar-se el dia i adaptar la moral del catolicisme al segle XX. En fi, un model a seguir per la teologia moderna...

La qüestió és que tots els escrits seus patien quelcom que es diu absència de Déu, o sigui, es nota molt quan tu critiques alguna persona amb la que comparteixes una fe, i aquí posaria el cas de Pere Casaldàliga, un personatge que quan escriu es pot veure entre línies una fe increíble amb Déu i un respecte pulcre envers els seus germans que només fa que incrementar la seva autoritat, o quan tu escrius simplement per destruïr, i sobretot, fas servir el teu passat clerical per donar-te autoritat tu mateix. Tamayo, als seus últims llibres, s'autoproclama un màrtir de la fe, una fe que alhora queda totalment arraconada dels seus escrits, i això per mi, el converteix en un senyor que dedica deu pàgines sobre una suposada guerra entre l'Opus Dei i els Jesuïtes perquè no té capacitat d'anar més enllà. Quin és el problema? Doncs que justifica teològicament els plantejaments d'alguns sectors polítics utilitzant la paraula de Jesús, i què vols que et digui, per mi, modestament, tant els bisbes espanyols que segueixen empastifant d'ideologia feixista el cristianisme amb allò d'una, grande y libre, com aquests teòlegs de saló que l'enmerden d'ideologia marxista, són el mateix tipus de rèmora que l'Esglèsia ha d'anar aguantant i que no ajuden a anar contracorrent.