Un triste vals vienés

Una de les meves costums literàries sobre les que no pesa cap fonament racional és que sempre he escrit la prosa en català i la poesia en castellà, quelcom extrany tenint en compte que Martí i Pol fou el meu primer poeta i Enrique Vila-Matas el meu primer novelista. La qüestió és que els versos descabellats als versos impars em surten amb la llengua de Cervantes i Ramoncín, i per tant, quan estic inmers en el meu hobbie d'escriure versos en un tovalló de paper durant unes d'aquestes conferències que no m'interessen, però que hi assisteixo per treure la llengua el conferenciant mentres està parlant de la seva experiència del sublim, em comencen a surtir tots de mots en castellà que no sabien ni que existien.

La última conferència a la que vaig assistir fou una classe magistral sobre la partipació de la ciutat de Girona a la primera creuada que va tirar endavant Urbà II. Em vaig asseure a l'última fila vestit amb el meu hàbit franciscà que només trec de l'armari per les millors ocasions, i mirant per sobre unes ulleres de pasta que el meu avi m'havia deixat en prèstec, vaig començar a escriure aquests versos dedicats a totes les noies per les que mai vaig lluitar perquè durant el seu dia, vaig pensar equivocadament que no valien la pena.

En la cornisa de tu silencio,

yace un gato sin vidas,

buscándose en un espejo roto,

y echando al vacío,

tus jarras de miradas frías.

A su lado con sus utensillos,

descansa un payaso en paro

enamorado de tu llanto desalmado,

acompañando mi guitarra

con un acordeón robado...

Para que cante un triste vals vienés,

como un trobador loco y desafinado,

recitándote un poema de alquiler

de una alma prestada por el diablo.

PD: Escric el poema tal qual m'ha sortit, sense repassar-lo, més que res perquè així no tinc la temptació de passar-hi temps per acabar empitjorant-lo.