La mirada d'Antonio Vega
No havia estat mai un fan d'Antonio Vega, és més, deixant de banda les emocions universalitzades que despertaven Lucha de gigantes i El sitio de mi recreo (Rosario, deixa tranquiles les cançons dels artistes), es pot dir que sentia una fredor envers la seva música només equiperable per la passió desenfrenada cap a la seva mirada amb infinitud de matisos.
No he escollit una fotografia de l'època més pròxima on la seva decadència física ens transportava el Camarón més tardà, sinó una de l'època d'impàs entre el Vega de Nacha Pop i el cantautor sentenciat per la seva adicció a les drogues. A la seva mirada hi ha desafiament, atracció, seducció, soberbia, compasió, amistat, paternalisme, mestratge, secretisme, nudesa, acompanyament, drogadicció, hedonisme, mesura, col.leguisme, i sobretot, sinceritat.
Per això em va fer mal quan vaig rebre amb un missatge al mòbil la notícia de la mort d'Antonio Vega, perquè m'havia quedat sense el meu referent en l'art de la mirada, sense la finestra des d'on entendre que un sol esguard val molt més que mil paraules, i que en la contradicció dels adjecitus per definir-la hi jau la més hermètia de les coherències.
Em despedeixo amb uns versos de la cançó Se dejaba llevar por ti, on el cantautor parla de la seva relació amoroso-destructiva amb l'heroina "nunca la oyes hablar/ solo habla contigo y nadie más/ nada puedes sufrir que ella no sepa solucionar". Quan cantava també mirava, no enganyava.
Comentaris
Si he de triar una cançó, em quedo amb Estaciones: un passeig per les estacions de l'any al ritme d'un tren que es va parant en cadascuna d'elles: http://www.youtube.com/watch?v=yQQ0Tx9dKPE