L'abisme de Paolo Conte

Ascètic en el tracte, excessiu en la composició, Paolo Conte és l'últim d'aquells músics que es desmarca de la seva creació perquè el personatge no es mengi l'obra i se l'acaba apreciant o detestant per la seva personalitat i no per la foscor tancada dels seus acords. El vaig descobrir, o més ben dit, m'el varen presentar en un apartament d'Antony, una localitat de les afores de París, una nit nevada de les festes de Nadal mentre degustava una absenta amb regust de fracàs de la marca Les fleurs du mal i un amic llegia una poesia jornetiana sobre el drama de la viuda de Borges d'haver de passejar les despulles intel.lectuals del seu marit pels diferents grupúsucles mitòmans de l'escriptor argentí, ignorant que l'home de la mirada perduda restava atrapat a la seva ciutat dels inmortals d'on no podria escapar mai més.

En aquest context em va arribar el plor de Sotta la stelle del jazz i el Via con me, on uns aspirants a intel.lectuals intentaven trobar en la sàtira mateixa del fracàs, un motiu per riure i un camí des d'on crear un personatge maleït atrapat als barris antics de les ciutats mediterrànies buscant les més baixes passions a preu de segona mà.

Conte em va llençar a l'abisme de la vida sense preguntar-me si tenies ales per volar, la petacada fou prou forta com per deixar-me una cicatriu a l'esquena, que quan algú la frega posant les braços per sota la camisa, em fa recordar que un dia vaig tenir dins meu, el seductor estigma del fracàs que m'havia de convertir en un escriptor maleït gràcies a la música de Paolo Conte. He fracassat.