L'hivern de Tamariu
Durant els mesos d'estiu la Costa Brava queda presa per guerrers bàrbars amants de les aglomeracions i la barreja de suors desgastades per la rutina hivernal. Ja no parlaré de la prostitució ambiental de centres creats per tornar a donar vida a carn caduca, com podria ser Platja d'Aro i Lloret de Mar,on la necessitat de ser part d'una massa mediocre condemnada a l'alienació personal i l'estrés de la ciutat, agafen l'A-7 fins a traslladar-se a primera línia de mar en forma d'apartament, sinó que em limitaré a parlar de petits pobles que veuen violada la seva virginitat hivernal per homes panxuts que parlan marcan totas las as parquè es vegi ca venen de Barçalona.
Dintres aquests petits oasis de tranquil.litat hi col.locaria Tamariu i els seus hiverns de paper, on els mesos passen entre les esquerdes d'una brisa freda que ajuda les onades a acaraciar amb contundència un petit passeig al costat de la platja, on el passat mes de març m'hi vaig asseure tot sol amb una guitarra acústica i hi vaig cantar Mediterráneo d'en Joan Manuel Serrat una dotzena de vegades, com si les onades fossin un públic obsessionat per la cançó que em demanés cantar-la una i altra vegada fins a tornar el plaer en vici. Tamariu a l'hivern té la virtud de fer del mar, un mirall indiscret on pots sentir gràcies al silenci respectuós de l'entorn, tots els mots agradables d'aquella gent que t'ha anat estimant al llarg de la vida. Per això, quan visito el poble on passaré els últims dies de la meva vida, i hi veig una aglomeració de turistes insensibles a la seva essència, em venen ganes d'agafar la guitarra acústica i cantar una cançó de Sau titulada A prendre pel cul.
Comentaris
avui, un comentari sense gaire sentit...jejje deu se el temps...