La rivalitat positiva

Ho reconec, jo sóc d'aquells que quan el Madrid té la maledicció d'Alcorcón es passa una hora llegint editorials de diaris de Madrid i connectant totes les emisores que tendeixen a parlar de fi de cicles i de collonades diverses. Per mi el fracàs del Madrid és sinònim a èxit culé, com de la mateixa manera que la relació directa entre èxit culé i fracás merengue és més que evident. Ho dic perquè quan parles d'això et comencen a acusar de madriditis i de no ser capaç de desentendre't del que fan onze analfabets vestits de blanc corrent per un estadi imperial amb runes, el Santiago Bernábeu. Doncs, no senyor, no és qüestió de madriditis, ni per la seva banda de barcelonitis, sinó que és totalment sa alegrar-te per la derrota de l'equip rival i celebrar-ho com una victòria pròpia, és sa perquè ben entés, dóna molt de caliu a tot l'ambient que mou el futbol, des de les famílies, a la feina, el bar, etc... i és molt sa perquè sempre acaba donant alegries a moltes persones que van necessitades d'elles, i per tant, trobo molt ruin acusar a algú com si fos un criminal perquè s'ha alegrat de la derrota d'un altre.

Jo, estimats lectors, vull que el Madrid perdi sempre, per golejada o de penal a l'últim minut, vull que quedi eliminat de totes les competicions i vull veure el seu públic sortir amb el cap jup del Bernábeu pensant que l'any següent serà el millor, i que l'any següent els hi passi el mateix: s'enfonsin a la merda de la derrota i s'empassin la seva supèrbia fins a caure extasiats al terra, manipulats com una joguina per un equip conegut amb el nom d'Alcorcón, i que ara mateix, és el favorit per organitzar els jocs olímpics del 2020. Visca la rivalitat, visca Alcorcón olímpic!