Polítics de partit

És un Alfonso Guerra barat, el gos d'un partit que ha anat pujant llocs amb els colzes oberts i la llengua afilada, carregant-se tots aquells que li podien fer ombra o senzillament deixaven a l'aire totes les seves mancances. Aquest personatge és el nou líder d'ERC, una persona inflada de la bona vida però sobretot d'ego, de necessitat de saber que és l'heroi polític que necessita una Catalunya que el dia de demà l'idolatrarà amb una estàtua seva gegant que estarà al bell mig de la Plaça Catalunya de Barcelona, rebatejada Plaça del Màrtir Joan Puigcercós, un monument grandiloqüent on els partidaris de la seva secta política hi aniran a dipositar rams de flors marcides mentres els gossos més valents s'hi pixaran sense saber que estan als peus d'aquell que va fer un genocidi dins el seu partit per poder alliberar la seva Catalunya, la que ell creu que es pot alliberar, del enemic espanyol.

De totes maneres, per disculpar Joan Puigcercós, s'ha de dir que ell és només el representant d'un grup de personatges que han anat prenent llocs de poder dintre el país per uns simples mèrits interns de partit, o sigui, són persones que gràcies al saber-se moure dins el partit han aconseguit dirigir aspectes importants d'un país que només recorda que és tal quan ha de fer algua cerimònia per rememorar el seu passat. Puigcercós és la generació dels Zaragoza, Herrera, Sánchez-Camacho... personatges que han accedit a càrrecs importants per haver estat fidel al partit, no per haver tingut un currículum brillant en els diferents àmbits públics o privats on poguessin desenvolupar les seves especialitats. Això és el que tenim, i qui no li agradi, ja ho sabeu, al costat de la tomba de Machado sempre hi haurà espai per l'exiliat anònim.