L'autocomplaença de la cultura catalana
La cultura catalana té un problema greu: l'autocomplaença amb els seus propis representants. M'explico. Objectivament Monzó i Pàmies són dos bèsties del món de la narrativa que estan a primera línia mundial, objectivament Sopa de Cabra, Manel o Antònia Font són uns grups que res tenen a envejar i molt a ensenyar a molts grups anglosaxons i espanyols exitosos per cantar amb una llengua majoritària. Ara, per poder degustar artistes com aquests i molts d'altres no anomenats aquí, ens hem d'empassar molta merda que defensem per ser en català i sense jutjar positivament la qualitat artística de la seva obra.
Dic això, m'agradaria remarcr que si fòssim objectius amb la nostra gent, i jutjessim la seva creació sense tenir en compte l'element positiu que estigui fet amb llengua catalana, segurament tindríem molta més credibilitat a l'hora de defensar productes catalans d'una qualitat excel.lent, digne de competir per galardons de reconeixement internacional sense cap mena de complexe d'inferioritat. Si caiguem amb la trampa d'elogiar i defensar a ultrança tot el que està fet en català perquè senzillament està produït amb la nostra llengua i aconsegueix ocupar un espai d'inferioritat respecte l'omnipresent castellà, ens estem equivocant, i no només perquè no som honrats amb nosaltres mateixos, sinó perquè segurament estem ajudant a un paràsit del món de la cultura apoltronar-se a un espai des d'on tapa l'entrada de joves amb talent que poden donar moltíssim a la cultura catalana i la poden portar al lloc on es mereix.
Comentaris
Només dir que en línies generals estic d'acord amb el que dius, però alhora no m'agrada que els de ciutadans/ciudadanos també facin servir els mateixos arguments per demanar al govern català que deixi de financiar diaris deficitaris (Avui, etc) perquè segons ells no són bons... En fi és un tema que dona per bastant el de la cultura, l'autocomplaença, etc... Que vagi bé aquest "repòs dinàmic"!