Mendoza per aprimar-me
Després d'uns anys de vici desenfrenat on la gula apartava els altres sis pecats capitals per embolcallar totes les meves passions, he decidit posar-hi punt i final. Ja n'hi ha prou. De moment m'he aprimat un kilo i sis-cents grams, i vaig en camí d'acostar-me aquells vuitanta-cinc quilets que em convertiran una altra vegada en un sex-symbol, en una icona dels casats atractius que passegen per la ciutat enlluernant el rostre d'adolescents analfabetes que busquen un príncep blau que no cagui, no pixi i no tingui calentures quan li està parlant de la bellesa de la lluna plena.
Per aconseguir el meu repte m'he comprat el nou llibre d'Eduardo Mendoza Tres vidas de santos, que em vaig llegint quan tinc una necessitat imperiosa de seduïr el pernil ibèric que m'espera dins la nevera amb la seva millor mentida tatuda al color rogent de la seva pell.
De moment, el llibre em sembla una publicació adecuada perquè els lectors de Mendoza poguem tenir la nostra dosis de metadona literària fins que torni a treure un altre Pomponio Flato que passegi per les ciutat dels prodigis buscant resoldre la veritat del cas Savolta mentre va a fer un cafè amb un tal Clotilde. Ho dic perquè des de la pastanaga verda demano públicament a Eduardo Mendoza que publiqui un altre llibre que em pugui fes sostenible el fet de menjar mongetes amb regust de postguerra, i una carn a la planxa que no ha tingut la suficient valentia com per ser arrebossada. Necessito una obra mestra de Mendoza, sinó, la gula s'apoderarà de mi com Onofre Bouvila ho va fer d'una Barcelona amb necessitat de ser Barcelona.
Comentaris
Sense complexes, endavant Frank!que no podem estar visquent del passat
PD: jo en canvi miro al futur perqué encara no he trobat res on fer-me un petit altar...espero que estiguis començant a patir pels 30!
Ignasi!!! M'ha encantat lo d'estic madurant la meva figura!!! Sort que tu m'entens!! No estic patint pels trenta però si que me'ls miro amb respecte, l'edat no m'importa però la decadència física... mira, sóc un xic superficial!!! Digue'm Jagger!!!
Anònim, no cal que diguis que és broma, el que dius és veritat...jeje..
Com bé diu en Frank, amb uns quilets de menys pot tornar a ser el casat desitjable que moltes adolescents (i no tan adolescents) admirarien. En el meu cas, el tema és més greu. Com que sóc molt més atractiu que ell, el fet d'estar prim i atlètic em comportava un problema greu. En el meu cas les dones no m'admiraven, m'acosaven i m'assaltaven directament. Com podeu comprendre, era un greu problema per la meva vida matrimonial. Davant contratemps de tal magnitud, vaig optar per sacrificar la meva figura i el meu cos hel·lènic en favor de la meva vida matrimonial. L'èxit ha estat rotund, la meva dona adora les meves curves rodanxones i la resta de dones m'observen des de la distància. La vida és dura i injusta.
Salut!