Mendoza per aprimar-me

Després d'uns anys de vici desenfrenat on la gula apartava els altres sis pecats capitals per embolcallar totes les meves passions, he decidit posar-hi punt i final. Ja n'hi ha prou. De moment m'he aprimat un kilo i sis-cents grams, i vaig en camí d'acostar-me aquells vuitanta-cinc quilets que em convertiran una altra vegada en un sex-symbol, en una icona dels casats atractius que passegen per la ciutat enlluernant el rostre d'adolescents analfabetes que busquen un príncep blau que no cagui, no pixi i no tingui calentures quan li està parlant de la bellesa de la lluna plena.

Per aconseguir el meu repte m'he comprat el nou llibre d'Eduardo Mendoza Tres vidas de santos, que em vaig llegint quan tinc una necessitat imperiosa de seduïr el pernil ibèric que m'espera dins la nevera amb la seva millor mentida tatuda al color rogent de la seva pell.

De moment, el llibre em sembla una publicació adecuada perquè els lectors de Mendoza poguem tenir la nostra dosis de metadona literària fins que torni a treure un altre Pomponio Flato que passegi per les ciutat dels prodigis buscant resoldre la veritat del cas Savolta mentre va a fer un cafè amb un tal Clotilde. Ho dic perquè des de la pastanaga verda demano públicament a Eduardo Mendoza que publiqui un altre llibre que em pugui fes sostenible el fet de menjar mongetes amb regust de postguerra, i una carn a la planxa que no ha tingut la suficient valentia com per ser arrebossada. Necessito una obra mestra de Mendoza, sinó, la gula s'apoderarà de mi com Onofre Bouvila ho va fer d'una Barcelona amb necessitat de ser Barcelona.