El dia que no vaig morir per dues hores

Vaig sentir la porta com es tancava però em semblava un soroll llunyà, com si no anés amb mi, més que res perquè el mal de cap em tenia adormit al llit, aliè de l'olor de monòxid de carboni que es filtrava a la meva habitació per fer-me entrar al somni que no va ser etern perquè l'Esteve s'havia deixat quelcom al pis i va tornar de la universitat per anar-ho a buscar. Em vaig llevar amb problemes per dir-li que em trobava malament, anava tintinejant i em va preguntar si sentia una olor extranya, naturalment li vaig dir que no. Això és gas. Ho tenia clar. Per comprovar-ho (no és broma) va encendre un llumí. Seguiem, o més ben dit, l'edifici seguia allà, per tant no podia ser gas, havia de ser monòxid de carboni de la caldera que va estar a punt de covertir-me en un James Dean gironí. Em va preparar una infusió que va agreujar la situació. Me la vaig beure perquè mai havia vist una persona tant convençuda amb l'eficàcia del seu remei artesà. El mal de cap s'agreujava i em va acompanyar a la Vall d'Hebron, que sense crisi econòmica i sanitària, em va tenir unes sis hores esperant per connectar-me a una màquina d'oxigen per depurar la sang. Mentre la màquina m'anava netejant, va passar una infermera i em va tocar el braç dient-me "els teus casos a l'hospital són extraordinaris, generalment no arriben, dóna gràcies". Des d'aquell dia m'he preguntat sovint per què, per què l'Esteve es va deixar una cosa just aquell dia? El temps ha anat asserenant l'experiència de veure la mort a la cantonada, però encara quan em sento estúpid miro el cel i li pregunto a cau d'orella per què al final vas decidir salvar-me?

PD: Per si algú pensa que li he fotut el pal, dono fe que tot el que està escrit és veritat. Si no, pregunteu-li a l'Esteve, el meu Messies.