Qui intentes ser

Fer un trasllat és un conyàs si no tens a darrera un exèrcit d’amistats que et recolza en aquests moments on les teves pertinences personals passen uns minuts en un espai mort, totalment fora d’una llar, com si fossis un captaire que porta a l’esquena la seva història i va camí d’enlloc buscant la complicitat de qualsevol. Mentre vas desgranant tota la roba, te’n adones que amb menys passaries i que aquests pantalons que et vares comprar una tarda avorrida de febrer, no te’ls has ni posat. En fi, no ho dius a ningú perquè estan intentant carregar el sofà i no vols destorbar, però tu també ets una víctima d’aquesta necessitat de comprar per matar l’avorriment. Al costat de la roba hi ha caixes de llibres, dels que t’agradaven i ara voldries regalar a una biblioteca cementiri on ningú pogués trobar mai més aquestes pàgines tacades de tinta traïdora, i aquells que emmarcaries pàgina per pàgina i t’han ajudat a ser qui ets. Marina diu al Por que soy cristiano que ningú pot renegar de la seva tradició cultural perquè el simple fet de refusar-la ja implica un plantejament d’on venim i cap on volem anar, i aquesta idea d’una forma més modesta, és la que està latent a les caixes de llibres que durant uns moments vagaran per la carretera a mercè d’un atzar automobilístic difícil d’entendre. Finalment, quan tot ja és fora, et quedes un parell de minuts sol a l’espai que has ocupat durant una etapa de la teva vida. Ja no hi ha res. Res que ajudi al que entri a agafar una idea de qui ets. En aquest moment de vertigen t’en adones que realment, tot el que tens a la casa és buit en la mesura que només et pots definir a tu mateix pel teu dia a dia.