Justificarien l'infanticidi? No n'estan gaire lluny...

La paternitat irresponsable m'ha fet plantejar de nou un tema candent a la vida d'un mateix, els límits morals de l'avortament, el dilema entre dues llibertats individuals i que des dels postulats avortistes, es defensa la llibertat de la mare com més legítima que la de l'embrió, que a diferència de la mare, no se'l considera persona. Aquesta idea és molt perillosa. El meu fill de tres mesos i mig és una persona? No. És una persona en potència, com és un embrió de dues setmanes i ho és un nen de cinc anys. Són èssers que no ha aconseguit tenir, no només una autonomia física, sinó una autonomia moral davant la seva pròpia existència, i per tant, el mateix argument que portaria a matar un embrió és el que em podria a matar el meu propi fill perquè puc pensar que pel fet, de jo, ser persona (això hauríem de parlar-ho perquè la maduresa és molt relativa i hi ha gent que mort en plena senectud sense haver-la conquerit) em posa per davant de la seva llibertat individual.

Per tant, l'infantici i l'avortament van molt agafats de la mà, en tant que volen matar la potència en nom de la superioritat de la maduresa, i jo, per ser un adult, no tinc més drets que un infant o un embrió perquè resulta que no han pogut adquirir la maduresa que suposadament jo he adquirit. Llavors quina és la solució? No ho tinc clar en alguns casos, ara, l'argument dels avortistes que els ha servit i els serveix per anar ampliant els límits de l'avort és totalment ridícul perquè sense dir-ho, estan justificant l'infanticidi i carregant-se la llibertat individual d'una persona en potència, que sense saber-ho, poden ser ells mateixos a la seva trentena.