Un vestit a contravent sense nom

Et recordo amb el vestit a contravent mostrant-me certes transparències suggerents mentre el vent ens recitava uns versos que ens convidaven a esperar la nit i agafar-la amb els braços oberts, amb generositat, com si fos un vers de González llançat al mar per decorar el ritme d'una onada seduïda pel desordre etílic de l'illa on els somnis han aprés a nadar d'amagat. La teva personalitat poc definida, nostàlgica d'una adolescència que només es troba en els teus cabells anàrquics i en el discurs on s'entreveu una revolta poc clara amagada darrera epigrames d'un poeta nicaragüeny, fuig de l'edat adulta cercant amors sense promeses on les mirades de complicitat festegen amb l'eternitat per donar-te aquell to de plenitud que tens quan confons la trama i el desenllaç d'una història amagada darrera una cançó d'aquell cantautor uruguià que vares conèixer una nit de febrer quan ens varen presentar entre el fum d'un local sense estil. Al arribar a casa hagués estat capaç de dibuixar el teu rostre però no recordava el teu nom, segurament per això et vull dedicar aquest humil post sense més ambició que recordar la mesura amb que s'ondenjava aquell vestit a contravent per aconseguir suggerir sense ensenyar res més que un amor impossible.