Pauline

Tinc la seva cançó en un cd gravat fa cinc anys en una visita parisenca on els límits estaven amagats sota vasos coberts d’absenta. Ella es deia Pauline, o més ben dit, ens hagués agradat que s’hagués dit Pauline, portava una boina grisa, vestia roba ampla i raspava la guitarra acústica deixant entreveure un esperit lliure que seduïa a uns pobres estudiants que anirien a dormir sense més premi que el record de les seves cançons escrites en vers parisenc. La seva veu de sirena rebutjada en un país d’humans insensibles canta al vouyerisme dels seus amants quan ella actua en bars atapeïts de fum i rialles masculines, i aquesta cançó, únic record real de la mirada nostàlgica de la Pauline, està entre Angie dels Rollings i Roxanne d’Sting, més que res perquè em semblava una manera elegant de tancar la Trinitat de les noies impossibles.