Blinded by the singles

Aprofitant la gira del Working on a dream, Columbia ha tret al mercat l'enèssim recopilatori de Bruce Springsteen per aprofitar engrandir el seu imperi discogràfic i perquè no dir-ho, la butxaca del cantant de New Jersey. De totes maneres, he vist les cançons i m'ha quedat un regust extrany perquè la tria dels singles deixen de banda cançons extraordinàries del Boss. Per això, per soberbia, i sobretot perquè em fa molta ràbia el tiu que va entrevistar els U2, triaré les vint cançons que probablament no figuren a cap dels reculls de grans èxits de Springsteen però tinc la sensació que les disfrutareu moltíssim, així doncs, engegueu l'Ares i a treballar. Per cert, cada cada canço pertany a un disc diferent del Bruce, des de la primera cançó (Growin'up - 1971) fins a l'última (The Wrestler - 2009)

1. Growin' up : Primera cançó amb cara i ulls d'un jove Springsteen que a finals dels seixanta cantava al rebel adolescent que era. La versió que faria amb la Seeger Sessions Band i que es troba al Live in Dublin millora de llarg la original.

2. Rosalita: Fins fa poc deia que era la millor cançó d'amor que havia fet mai, jo d'amor no hi entenc perquè mai he estimat a ningú, però de rock una mica i us puc dir que segurament és una de les tres cançons de rock més completes del Bruce. Vuit minuts d'adrenalina.

3. Night: Perfecte pels inicis dels concerts és una de les dammificades del Born tu run per tota l'excel.lència del disc, però que si hagués estat en un treball més mediocre hagués sobresaltat per la seva qualitat. El millor de la cançó els deu primers segons.

4. Racin' in the streets: La cançó que Bob Dylan enveja de tota la discografia de Springsteen. El piano és estel.lar i sobretot, la tornada nostàlgica d'aquells joves amb l'esperit de James Dean que aspiraven a fer curses pels carrers, dels millors versos del Bruce.

5. The ties that binds me: Gran obertura pel doble CD que seria The River, mostra com el Bruce comença a explorar el camí del pop, segurament no té la contundència de les cançons de Badlands, Born tu run o Prove it all night, però la melodia deixa lluir la veu trencada del millor Boss cantant.

6. Sherry darling: N'he posat dos del The River perquè s'ho mereix. Divertimento musical i líric total. La col.loco perquè el concert del 2002 de l'Estadi Olímpic la va tocar després de quinze anys perquè un fan li havia demanat amb un cartell quan ell passava amb cotxe de camí cap a l'estadi. Aquell any s'havia convertit amb la cançó del pis de Barcelona, i quan ell la va tocar en directe a Barcelona després de quinze anys... en fi... no explico el final.

7. Highway patrolman: Història preciosa de dos germans, un policia i un deliqüent. Cançó molt vàlida per conèixer el Bruce més folk, fosc, sincer, i sobretot persona. Agafeu la versió de Live in Dublin.

8. Because the night: Com que tothom s'ha atrevit a fer versions, fins i tot n'he escolta alguna de màquina, reivindico la original d'en Bruce i la Patti Smith, excel.lent per fer pujar l'adrenalina dels concerts.

9. No surrender: Springsteen no la volia publicar perquè la trobava ingénua i fins a cert punt cursi, però les cançons d'amistat, de lleieltat, com més cursis millors, i aquest no retreat, baby, no surrender, la faig servir a les reunions de pares per animar-los a ser constants amb l'educació dels seus fills. Per tant, gràcies a Bruce que es va publicar.

10. Tougher than the rest: Brutal. La lletra la millor de tota una dècada, no seré guapo, no seré excessivament intel.ligent, no tindré el do de la paraula, no estaré fort, però per tu, seré més dur que els demés. En l'amor no guanya el que superficialment està més ben dotat, sinó el que interiorment està més en preparat. Fantàstica.

11. Real World: Una de les poques cançons que es salven del vomitiu Human touch, encara que aquest no només es salva sinó que té identiat pròpia. En gires posteriors la tocaria sol el piano donant-li un toc original. No justifica un disc horrible però si que li dona aire.

12. Leap of faith: Exemple del festeig de Springsteen amb els cors gospels. No passarà a la història de la música però enganxa moltíssim la melodia pop de la cançó.

13. This hard land: Encara que està present a un Greatest hits com a falsa cançó nova, perquè en Bruce la va regrabar expressament per col.locar material nou, l'excel.lència d'aquesta em fa trencar la regla de posar-la en un disc de Cares B. Extraòrdinaria. Perfecte per escoltar-la en un desert d'Ocklahoma conduïnt un descapotable i amb una rossa analfabeta a la dreta.

14. Janey don't you lose heart: N'havia de triar una de les 80 que va publicar en quatre cd's per treure's totes les cançons inèdites i acabar amb la pirateria. La trio perquè un amic meu sempre la cantava quan entrava el despatx de l'escola. Aquest amic va morir fa un any i mig deixant-nos la plenitud del seu mestratge i el buit de la seva presència. Quan Springsteen va venir a Barcelona sis mesos després de la seva mort, va tocar aquesta cançó perquè una persona del públic va tirar un cartell amb el títol de la cançó a sobre l'escenari. La cançó no havia sonat en tota la gira i estic convençut que el cartell va caure del cel.

15. Across the border: M'agrada sentir violins les cançons del Bruce. Per això l'he triat.

16. Nothing man: El Bruce més nihilista i pessimista amb si mateix. Val molt la pena perquè és un mig temps lluny de les cançons folk. La lletra val molt la pena perquè alimenta el to tràgic del The Rising.

17. Jesus was an only son: M'encanta. Jesús quan pujava el Gòlgota amb la creu a coll havia perdut tots els germans que el varen deixar sol, només tenia el suport de la Verge. Gran cançó sobre l'amor materno-filial.

18. American land: Una cançó que resumeix una carrera. La decepció del somni americà, homenatge a la gent que va anar a Àmerica per trobar un futur ple de riquesa i es va acabar cremant les mans construïnt el futur del país. Fantàstica per acabar els concerts.

19. Last to die: Exemple de cançó contra la decisió del govern Bush d'envaïr l'Iraq. Contundent en la música i en la lletra.

20. The wrestler: De llarg, la millor cançó de l'últim de disc que de retruc, va guanyar un Globus d'or i fou nominada als Oscar. Una lletra aspre que podia haver firmat el Bruce dels setanta i una melodia entre la tristesa del Tom Joad i l'elaboració folklòrica del Devils and dust. Molt per sobre de la mijtana qualitativa de les seves cançons.

PD: Apa, perdoneu per la longitud del post. Espero que disfruteu de les cançons.