Predicar amb l'exemple
Amb la mort de Vicenç Ferrer m'ha vingut el cap l'emoció al veure la pel.lícula La Misión, i sobretot el compromís d'aquells religiosos que saben concordar el coneixement de Déu i l'acció caritativa envers els altres, el lligam entre gnosis i agapé que hauria de ser l'eix vertebrador de tot cristià.
Durant la pel.lícula de La Misión vaig emocionar-me amb el respecte dels missioners envers aquells que eren totalment diferents a ells, aquelles persones que abraçaven la seva cultura i la seva religió, i eren seduïts per l'exemple de generositat d'aquells que havien arribat a la seves terres d'un país llunyà. Dic això perquè a molts sectors del Cristianisme encara es senten amb força de defensar la idea d'evangelitzar a través de la dìàlectica, no senyors, Vicenç Ferrer i La Misión ens mostren el camí, s'evangelitza a través de l'exemple, de l'amor envers els altres com una conseqüència de l'amor a Déu. Només així tindrem credibilitat, perquè només serem escoltats si ens oblidem de convèncer les persones com si fòssim testimonis de jehovà amb crisis d'adeptes.
No ho sé, potser m'equivoco, però al veure l'amor del poble indi cap a Vicenç Ferrer i el record de la figura de Jeremmy Irons a La Misión, m'ha vingut el cap la necessitat de parlar del Cristianisme amb el silenci de les paraules i el discurs dels nostres actes. Un simple pensament que tenia la necessiat de compartir amb els pastanaguils.
Comentaris
1) Quina vergonya que ni la Generalitat ni el parlament de Catalunya s'hagin dignat a enviar cap representació al funeral quan si que ho ha fet el parlament español amb en Bono al capdevant. I en Duran que està a la comissió d'exteriors i s'ha fet un fart de viatjar aquest cop no li ha rotat. Que trist que cap institució governamental catalana no s'hagi dignat ni a enviar ni una corona de flors. Que vomitiu que en Benach digui que no es va atrevir a tal cosa perque no els critiquessin per despeses excessives! quin cinisme i quins COLLONS!
2) Quina vergonya que els bisbes tant donats a fer declaracions i comunicats oficials no hagin emès ni una trista nota de condol. Res. Que poc reconeixen la feina quan no és la d'un consagrat/da que estigui "en nomina". En Ferrer ja no estava "en nòmina" però continuava essent cristià. Una mica més de reconeixement als laics si us plau.
3) Quina vergonya i quin fàstic que mitjans esquerranosos i sociates (mediapro, prisa, etc) s'entestin en definir a Ferrer com un home que va deixar de ser missioner i convertir indis al cristianisme per a poder-se dedicar plenament als més necessitats. Però que es pensen? que els missioners no et donen el plat de sopa si no reses un parenostre? però que equivocats que estan!! Des de fa gairebé 50 anys amb el C.V.II la tasca missionera se centra sobretot en l'ajut als més necessitats, independentment del seu credo. En Vicenç Ferrer va penjar els hàbits perquè es va enamorar, va voler casar-se i punt.
Molt adient aquesta relació que has fet amb la pel.lícula "La misión", es de les pelis que m'han fet plorar. Avui mateix escoltaré la banda sonora de l'Ennio Morricone a veure si em dona una mica de pau d'esperit per calmar tanta indignació, és una música que posa "la gallina de piel"...
El respecte és una cosa que Ferrer s'ha guanyat a pols, a veure si tots aquests desgfhjhjlpi... n'aprenen una mica.
A veure si tots n'aprenem.
Iron, totalment d'acord amb el que has dit, i sobretot, amb la contundència que ho has fet perquè hi ha una cosa clara, mentre Vicenç Ferrer vivia el Cristianisme el seu dia a dia de manera transparent, aquí, un món d'usar i tirar, han tingut els collons d'utilitzar la seva mort per posar-lo del seu bàndol!!! Increíble, utilitzar la mort d'un Sant per dir "Aquest era dels meus". No vull ni pensar què passarà el dia que es mori en Casaldàliga!!! Però... som el país que som i no hi podem fer re!! Iron, torno a repetir, gran reflexió!!