Théâtre du Pantheón

Quan la gastada opaquedat d'unes cortines republicanes deixen passar la primera claror del dia per anunciar l'alba, el dia recent nascut ens despulla l'ànima assentats al sofà recordant una nit parisenca al Théâtre du Pantheón, quan vàrem agafar la guitarra per interpretar Donde habita el olvido enmig d'un local ple de carn caduca esperant un xic de mobilitat per poder sobreviure un hivern congelat.

El la menor i el sol anaven lliscan per l'espetec de la mà contra la caixa de la guitarra i tots ens desafinàvem la veu per ser uns fidels reproductors de l'intèrpret amant del bombín. Les restes de Johnny Walker impregnades a glaçons agonitzants i la olor de fum enganxada a la roba, ens ajudava a renegar de la nostra vertadera identitat.

Ara estem en un pis de Barcelona i han passat quatre anys, però segueixo esperant amb delit el vers de la cançó que resumeix la vida dels fracassats per covardia i per prudència, "Los besos que perdí, por no saber decir: te necesito". En aquell moment, amb la veu trencada, al gel aigualit, la llum entrant impúdicament per la cortina envellida i envoltat de gent que m'estimo, penso que el ser o no ser depen de mi.