Un cafè amb la mort

Avui he anat a prendre cafè amb la mort. M'ha explicat, mentre tossia a sobre la meva tassa, que es trobava amb un allau de feina tant gran que s'havia vist obligada a subcontractar persones perquè es veu que la natalitat puja i hi ha perill de sobrepoblació. Crisis? Jo no sé definir la paraula crisis, m'ha dit mentre la caputxa negre li queia perillosament enrera i deixava a l'atzar el seu anonimat, a més, em remarcava insistentment, des del meu paper secundari a Scoop de Woody Allen em trobo amb l'agenda plena per fer petits paper al cinema, fins i tot l'Almodòvar m'ha trucat oferint-me el personatge de la pàl.lida dama travestida enamorada d'un Cupido amb tetes que dispara preservatius amb el rostre de Zerolo tatuat a la punta.
L'escena i la conversa eren sublims, ella bevent un cafè que anava directament el terra formant una bassa marronosa confusa pel color del parquet, i jo llepant-me el llavi superior intentant seduïnt-la perquè em portés a fer un viatge pels terrenys de l'Hades i pogués saludar a tots els amics que m'han xiuxiuejat un fins després sense deixar-me temps per reaccionar. No m'ha donat opció. M'he quedat sol al cafè mentre fugia cridant en veu alta que tot lo bo es fa esperar. M'he aixecat per perseguir-la però m'ha aturat la presència d'una ampolla a sobre la nostre taula amb el seu rostre flotant entre el líquid transparent. La dolça proximitat de la mort m'ha ajudat, una vegada més, a entendre el valor de la vida.

Comentaris

Entrades populars