Te dejas ver cada vez que dejo de mirar

Intentant trobar el gust de viure en les coses més insignificants... aquest és el lema del blog i del meu dia a dia on l'abisme sempre està reclamant tenir més presència per poder transformar-me en un mite. Un abisme que es converteix en insubmís quan trobo a través de fets anecdòtics, la gasolina suficient per poder arribar a l'endemà amb la càrrega del dubte i la felicitat de saber que m'haig de morir, i que segurament, moltes experiències només es poden viure una vegada, i per tant, al ser finites hi rau la seva extraordinarietat.

Una d'aquestes vivències és fer teu el cd d'un teu amic, aquella música que sempre veies a l'estanteria i has robat sabent que no el tornaries perquè sempre havia estat teu encara que el teu amic ho negui dient que ell el va comprar. Què vol dir comprar? La propietat d'un objecte es defineix a través de la identificació directe que tens amb aquest, i a mi m'ha passat amb el cd Te dejas ver d'en Mikel Erentxun, econòmicament pertany en Miquel, espiritualment em pertany a mi perquè m'he enamorat d'aquest treball des del primer dia que el vaig escoltar, i no en vull comprar un de nou perquè vull el d'en Miquel, vull les seves fulles gastades i la pàgina trencada on hi ha la lletra de La orilla de Carla, perquè la meva història està en aquell cd, i encara que en Miquel no entengui, mai més li tornaré, perquè és una d'aquells detalls que allunyen l'abisme davant meu i m'ajuden a ser millor. Miquel, pensa amb el títol del cd, Te dejas ver cada vez que dejo de mirar, el que et passa a tu amb el cd. Gràcies amic i fote't!!