Enyor de Sartre

Durant un temps no sé perquè Jean-Paul Sartre anava apareixent a la meva vida com si fos un més de les meves múltiples parelles, i em va acabar agotant llegir la frase "Sartre tenia una mirada de la realitat única". Literalment, tal com es pot comprovar a la fotografia que vaig parodiar per poder fer la foto del perfil, l'afirmació és completament certa, i ens sorpren la rectitud amb la que està feta la clenxa. Des d'un punt de vista figurat, la frase conté certs errors en el contingut perquè la visió sartriana de voler utilitzar totes les arts com a eines de lluita social i de repetir els paradigmes marxismes canviant la pronunciació alemanya de Marx, pel seu accent francés netejat per la perenne presència de la pipa, s'ha vist amb el temps que ha acabat totalmet desfasat encara que poguem trobar encerts en l'anàlisis del problema que queden totalment eclipsats per la patinada de la solució.

El fet és que Sartre sempre m'ha meravellat perquè a pesar que la seva mirada filosòfica anava d'acord amb la seva mirada física, de ser un personatge trist i solitari que al seu costat, Camus era l'alegria de la huerta, em transporta la nostàlgia d'aquell passat universitari del seixanta que no vaig poder viure per qüestions biogràfiques, i que seria ara mateix, si pogués triar, on m'agradaria passar-hi una bona temporada vestit de Rolling Stone. Sartre no tenia raó, però seria una bona excusa per poder fer merder, passar-ho la mar de bé, i que cony, lligar-me alguna hippie sueca amb floretes al cap.