Si llegeixes Sergi Pàmies sense fer ganyotes

Un cop de puny sec a l'estòmac que et deixa sense respiració, un final abismal en un conte planer on no s'endevina la presència d'un barranc, un trencament traumàtic en una relació equilibrada d'elements narratius, una negació seca enmig de la positivita ambiental, un punt i final nostàlgic d'un punt i coma, un silenci per donar via lliure a les paraules, una llàgrima per poder apagar el somriure, una mort per poder donar vida al relat, un iceberg enfonsat per l'ambició del lector, una veu trista superada per la desesperació, un gest cínic carregat de tendències homicides, una sexualitat latent ignorant el límits del cos, una vida al límit buscant les fronteres de la mort, un relat esperant el final d'un bon lector, un mal lector esperant el final del relat, una novela sentimental amb cara de vergonya, una llimona cretina i seductora esperant ser mossegada, una brevetat plena de paraules justes, una ficció deformada per la realitat, un català excel.lentment planer al paper i fantàsticament groller a la parla, una pastanaga verda frenètica per sortir a la llista...

Senzillament, si llegeixes Sergi Pàmies sense fer ganyotes és que no has aconseguit travessar l'umbral que separa el món real del món vertader, i llavors, per molt que mosseguis llimones amb els ulls tancats, no aconseguiràs treure la ganyota de plaer d'aquell que ha arribat el coneixement de la veritat. En fi, seràs un pringat.