El patiment de l'escriptura

Escriure és patir. A diferència del que pensen alguns incapaços, quan un es posa a escriure no comença a festejar descontroladament amb les muses, sinó que s'esforça per donar una forma mínimament coherent a un contingut deformat i vagament pensat durant una conversa borsària amb els amics. Pablo Picasso, parlant de la inspiració sempre deia que miressis que t'agafés treballant, perquè només gràcies a la rutina diària de trobar-te davant un full en blanc per omplir, pots arribar a agafar una sèrie d'habits útils per exercicir amb dignitat l'art de l'escriptura, i no entenc art des d'un punt de vista romàntic on la figura del geni i la sublimitat de les seves experiències recobreixen tota la creació, sinó des de la visió artesana del treballador que perfecciona amb les hores la forma d'aquella creació que, als seus inicis, només és un embrió difuminat per la inseguretat del pare.

De totes maneres, el patiment diari per trobar continguts i formalitzar-lo, l'angoixa de trobar una continuació decent a aquell relat penjat de fa sis mesos, es converteix en satisfacció i plenitud quan el dónes per acabat. El llegeixes en veu alta i veus que no t'agrada però és prou decent com per deixar-lo a un amic perquè t'el destrossi sense cap mirament. Llavors tornes a començar la roda fins el dia que tens la sensació subjectiva que està suficientment inacabat perquè el lector el completi amb la seva lectura. Has patit, però ha valgut la pena.

PD: Segona part de La cultura de l'esforç