Callats estan més macos

Els dos van acabar els seus mandats amb la cua entre les cames, deixant a l'aire lliure les seves míseries intel.lectuals i morals. Per una banda tenim un cas de supèrbia ibèrica pròpia del que ha de dir que la té grossa perquè els altres li facin cas, parla amb l'esperit altiu d'una autoritat moral, com si el país li demanés la opinió en moments puntuals per saber cap on ha d'anar. És un personatge llastimós que amb el seu egocentrisme ha educat a Rajoy perquè sàpiga el que no ha de fer per no posar-se la opinió pública en contra. I d'altra banda qui tenim? El venedor de fum, el demagog per excel.lència, al bufó d'una cort en ruïnes, el profeta laic, el que també va patir un atac de supèrbia intentant posar una idea pròpia a sobre la taula, l'aliança de les civilitzacions, que tothom sabia explicar però ningú acabava d'entendre. Mig Espanya i Europa entera es reia d'ell, com el seu company de càtedra, quan anava a demanar que el deixesssin jugar a la patanca amb els nens forts de la classe a canvi de fer els deures gratis durant un trimestre.

Tots dos són antics presidents i tenen en comú que cap té autoritat per dir res sobre el que està passant, sobretot perquè més enllà del poder anaven faltats d'autoritat i de talla per tenir el càrrec. Dos casos contraris en un altra país per veure la diferència? Molt fàcil. Pujol i Maragall. Tots dos tenen punts foscos dels seus anys de govern, però quan opinen, els ciutadants ens els escoltem, perquè independentment de si estem d'acord o no, el que diuen ens sembla digne de ser escoltat per qui ho diu, per la autoritat moral que tenen i que als altres els hi manca.