Un silenci poruc

El silenci embriagador s'ha apoderat de la meva consciència i se m'han esgotat les paraules. Res a dir. Després de llegir Noves cartes a un jove poeta del Joan Margarit, un excel.lent homenatge revisionista a Rilke, i està donant voltes a un llibre molt complet sobre la família de Leopoldo Abadía on hi sobren un parell de falques político-lingüístiques (36 cosas que hay que hacer para que una família funcione bien), estic com parat, amb ganes de llegir i poques d'escriure, si més no durant unes hores.

Podria desbarrar sobre els violents que haurien de trobar-se amb la porra amb la boca mentre paguen els desperfectes que provoquen pel carrer, parlar sobre els problemes d'encarar una novel.la i el gust de llegir qualsevol assaig els minuts abans d'anar a dormir, de l'alegria de veure el teu fill aplaudint qualsevol imatge de Bruce Springsteen i apreciar com identifica les primeres notes de Rosalita, dissertar sobre la possibilitat d'emigrar a Mongòlia per tenir un futur millor, fer un petit estudi sobre el cicle menstrual de les ballenes, dedicar un post a descobrir els efectes positius de la xocolata blanca en l'estat d'ànim dels malalts de Guillain Barré, però no, m'estimo més mantenir aquest silenci en aquest post, un silenci extrany i modest, humil i poruc.