Terra de somiadors

La sorra és tendra perquè aquest hivern ha estat poc sovintejada, em diu un pescador jubilat que busca en l'horitzó la balsera de Caronte per pujar-hi amb serenor i poca nostàlgia. Les onades venen i van, com els èxits i els fracassos, com els moments d'eufòria combiants amb la tristesa perenne que sovint, habita en silenci a dins nostre. Ha arribat la primavera amb força i el Mediterrani li dóna la benvinguda amb un ritme mogut per un piano classissista que intenta jugar amb el reflexe d'un sol mesurat, i una calma traïdora que arrecera un nòmada que busca les petjades de la llibertat en un llibre d'en Torralba. M'agrada la platja quan està buida, quan el silenci dóna pas al so acompessat de la mar jugant a no arribar mai a la sorra. Ara si. Ara no. Ara potser. Tranquil.litza i regala una pau interior gratuïta on tots els projectes tornen a ser possibles. Per això suposo que la mar és terra de somiadors, de les utopies perdudes, de mariners que seguien amb l'esperança de trobar un altre món on tot fos possible, i jo, sóc simplement un realista escèptic que toca massa de peus a terra, i per això, el món de l'aigua no em pertany.