El somni d'una nit d'hivern

Adormir-se és un plaer sublim quan ets conscient que a poc a poc, estàs marxant del món dels vius per anar a passejar amb un gos andalús a un descampat poblat de rellotges deformats. La musculatura et va pesant paulatinament, a no sé que tinguis un Guillain Barré que llavors et pesa tot el dia i no fot gens de gràcia, i et vas movent amb una felicitat dificultosa, una lentitud de plaer subtil que t'agafa tot el cos mentre abraces paternalment el coixí sense haver de dir-li que l'estimes. No contes ovelles ni parenostres, generalment perquè el nen porta dos nits amb febre i no et fa falta anar saludant les amigues bastardes de la Dolly. Dorms. Dorms profundament i somies. Somies que un exèrcit de soldats ha entrat a un edifici que no aconsegueixes identificar però no és necessari per saber que ets carn de canó. Has de fugir i hi ha una finestra que dóna a un jardí vigilat de dalt a baix. Saltes. El teu germà va a darrera teu i heu aconseguit desviar l'atenció dels soldats. No us veuen i sou fora de perill. Allà comença la discussió, el teu germà s'ha deixat l'Iphone a dins l'edifici i veu imprescindible entrar per recuperar-lo. Li expliques. No ho enten. Crides. No ho entenc. Segueixes cridant i hi sumes alguna amenaça. Els soldats us han descobert gràcies als crits i us comencen a perseguir. En aquell moment sona el despertador i envies un whatsapp al teu germà "Imbècil, per culpa teva gairebé ens pelen!" . Un missatge que t'ajuda a començar el dia més tranquil.