Dissertació sobre la desmemòria

No sé perquè estàvem corrent una tarda pel barri vell i vam acabar a un carrer sense sortida. Els records es van desdibuixant. He oblidat el nom d'una noia que em va fascinar durant un sopar a un restaurant que no recordo. Érem set. Quatre nois i tres noies. Teníem quinze anys. La noia em va agradar i al cap d'una setmana em vaig assabentar que va ser recíproc. No la vaig veure mai més i ara, tretze anys després, tot sembla un somni. Puc visualitzar una passejada nocturna pel passeig de Platja d'Aro parlant d'una sèrie amb una altra noia que tampoc recordo el seu nom i amb prou feines visualitzo la seva cara. Agafo la foto de promoció i els noms van desapareixen, fins i tot em trobo amb cares que no sabia que existien, de fet, ara, set anys després de començar a treballar a Bell-lloc, em costa molt veure'm amb polo i em sembla que he portat la corbata tota la vida. Agafo apunts de la universitat i sembla impossible que fos capaç de dissertar sobre Schelling sense desesperar-me. No ho entenc. Em desconec. En fi, que ara començo a entendre el meu avi quan explica content una història i a mig fer ha de parar perquè no recorda ben bé el que va passar, i acaba fent el que faig jo, inventant-m'ho afavorint la meva imatge per dissimular la meva desmemòria.