M'encanta un Milan vs Barça a quarts!
La Champions és l'espai on creixen els mites, l'escenari per poder crear l'imaginari on es forgen les emocions que perduren més enllà del temps, que tornen anys després quan t'has fet gran i festeges records d'eliminatòries europees perdudes o guanyades amb un retoc èpic. Per això m'agrada jugar contra el Milán i planyo el Madrid per haver topat contra l'Apoel. Necessitem gaudir de la competició i això només ens ho donen els grans rivals, els històrics, aquells que surten al camp amb el pes de la història a favor, amb un plus de competitivitat que et dóna els colors tatuats a la pell de l'escut.
De la Champions guanyada l'any passat tothom recordarà les eliminatòries contra Arsenal i Madrid, i poca gent et parlarà dels quarts contra el Shaktar, un equip compacte en aquell moment puntual, però que no gaudeix del glamour dels campions. Per això em sabria greu que hagués tocat un Apoel o un Marsella, perquè són quarts de la Champions i volem jugar contra rivals d'aquells que et fan gaudir una eliminatòria, i que no acabes la última mitja hora del partit de tornada, llegint un assaig sobre el pessisme intel.lectual, perquè el peix ja està venut. I si no, em remeto a aquell amic que després de guanyar la tercera Copa d'Europa contra el Manchester em va dir "Necessitàvem guanyar una final contra l'altre millor equip d'Europa". Així doncs, visca la Champions i visca el Milan - Barça!
Comentaris
Et copioel post que he penjat avui i qu per entendre'l millor, potser llegir el previ, on tiro la tovallola.
He fet una mica de Larra a la premsa comarcal i al blog. Com Larra he vist que n hi ha res a pelar i no sé si val més penjar la pluma.
Títul
Larra, el seu crític i en Criteri
Només per a criteristes -o Larristes. O no.
Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:
Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.
Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..
El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.
Conclusió
Publico aquesta transcripció ni que sigui per curiosa coincidència, si ho lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.
Criteri, amb respecte perquè he entrar al teu blog i que jo opini sobre el que fas, la veritat, em sembla que està fora de lloc, però em sembla que t'equivoques penjant la pluma. T'equivoques de totes totes, una cosa és l'ideal que tens el cap de les coses i l'altra l'aplicació que pot tenir a la realitat, que serà menor però només serà eficaç en la mesura que tu ho basis en els teus principis. Sé de que parles quan cites a Jhonson i aquestes parla d'un esgotament que porta a l'escepticisme. S'entén però és un equivocació, ara mateix tenim conquestes socials que NOMÉS hem tingut les nostres generacions, per tant, hem fet passos endavant que tant sols es veuen en la prespectiva dels segles, per això crec que molta de la feina que puguis fer escrivint (o sigui, escriu...) no la veuràs demà, si no que serà una petita empenta que ajudarà a les futures generacions a arribar on volem!!
Moltes gràcies pel comentari i la cita!! Una abraçada als dos!!!
Otrosí: Lluny de mi comparar-me amb Larra, malgrat similituds. Tinc menys capacitat irònica, cert, ara bé, però veguem també que Larra tenia tot el dia per escriure :)
Els vergonyosos esdeveniments de Barcelona, creixent en cada ocasió, no poden sinó fer creixer el meu pessimisme.
Bones vacances i bona Pasqua
Bona Pasqua!!