Olor a infància perduda

Crònica gustosa d'una època morta als peus de la tecnologia, Quan èrem feliços m'ha fascinat perquè és un llibre amb la olor que feia casa el meu avi quan jo era un nen i disfrutava enfilant-me a les bales de palla i perseguia les gallines per estruncar-lis els ous. Uns anys de comunió primerenca amb un entorn que ha anat desapareixent i amb unes pautes de funcionament que hem anat perdent al rendir-nos al culte de l'ara i de l'inmediat.

El llibre de Rafel Nadal m'ha mostrat una Girona que tant sols vaig arribar a intuïr, una ciutat foscament lluminosa, i una Costa Brava plena de pausa i d'obertura a una Europa que s'anava filtrant a poc a poc entre la sorra de les seves platges. Escriu amb el to familiar del que parla dels seus i se'ls estima, i sobretot, amb la prespectiva que li dóna el pas dels anys d'uns fets que al moment de ser viscuts només eren entesos parcialment.

Feia temps que no esperava anar a dormir per poder tenir aquells vint minuts de lectura que tampoc vols allargar per por d'acabar el llibre amb dos dies i amb el temps, oblidar completament aquells detalls gustosos que vas gaudint si t'obligues a païr-lo amb la lentitud que passaven les coses a la Girona de principis dels seixanta. Segurament, amb el temps, quan vegi el llibre pensaré amb aquells dir que erem una mica més feliços gràcies a la seva lectura.