La mare que el va parir!

Ja l'hem escoltat de dalt a baix i la opinió no és fruït de la emoció del moment, ha fet el millor treball des de The Rising perquè té nervi, està viu, li ha sortit de les entranyes i amb 62 anys ha fet una cançó,Wrecking ball, que està a l'altura de les seves grans composicions. Després del lineal Working on a dream estàvem una mica a l'expectativa i s'ha tret un disc que respira per quatre costats on hi ha les que potser són les dos últimes cançons composades pensant amb la E Street Band, Wrecking ball i Land of hope and dreams, on encara s'hi pot sentir el saxó de Big Man. A partir d'aquí un festeig deliciós amb el folk que fa pensar amb les excel.lents sessions d'homenatge a Pete Seeger amb l'explosiva Shackled and drawn, la rodona Death to my hometown, la ben trobada Easy Money, i el bon final de disc amb We are alive que remet a la nostàlgia de This hard land. Emtremig, deixant de banda la sobrant The depression que fa honor al títol, un single, We take care of your own que fa pensar molt feliçment amb The Rising, una raresa amb tocs gospel i rap, Rocky ground, gratament ben trobada on no només no surt rarament escaldat sino que ha trobat el punt pertinent, la peça lenta Jack of all trades que té el toc de boira baixa de les peces més fosques de The River i un solo final de Tony Morello que plora i mostra la bona decisió de fer entrar gent d'una altra generació perquè enriqueixi la seva música, i finalment, You've got it, un bon homenatge al soul.

En fi, que és un mal parit perquè que el teu sisé disc d'estudi dels últims onze anys, sigui segurament un dels millors de la darrera dècada springsteeniana, festejant ja impúdicament amb el folk, demostrant que si vol pot tornar a fer grans temes amb la E Street Band, i tornant a fer lletres punyents que no es veien des de l'homenatge als caiguts per l'11 de setembre, només té un nom, mal parit. A veure com sona ara en directe.