Com Robert de Niro a Uno de los Nuestros

Sempre jugo portant els límits de la realitat i la ficció fins a extrems hiperbòlics per poder provocar la vostra admiració o el vostre escànol, però us garanteixo que el post d'avui és totalment real, verídic, i que, per una vegada, no m'inventaré ni exageraré res del que escrigui. Només canviaré els noms i els llocs perquè ningú pugui identificar a on va passar aquesta acció.

Desembre del 2009. L'any es despedeix amb calor per pudor de despullar-se davant el vici desaforat dels homes cuits per la vida. Un meu amic conegut com a L, ha quedat a la ciutat X per fer un cafè amb G i parlar d'un negoci H que pinta molt bé, però que depén de la facilitat de G d'acceptar el tracte que imposi el meu amic L, que com a bon català, sempre farà un negoci si veu que ell hi pot guanyar més que l'altra. Em diu que l'acompanyi d'incògnit per una qüestió de morbo. Ell també va veure Uno de los nuestros aquest any. Arribem a la ciutat X i ell entra al bar Y on G ja hi és de fa un estona. Jo vaig a treure diners per comprar tabac. No fumo ni em sé empassar el fum però crec que l'ocasió s'ho mereix. Entro el bar Y. L i G fa estona que estant parlant. Demano si la taula del costat estar ocupada perquè G hi ha deixat el seu abric. M'hi assec i mentre obro Cuatro amigos de David Trueba, faig una trucada fictícia per parlar sobre empreses blanques. Demano un bikini i una coca-cola i encenc el primer cigar del matí. Començo el llibre de Trueba. Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. No hi estic d'acord.

El cap d'una hora, L i G es donen la mà i marxen. M'aixeco el cap de cinc minuts. Pago i em dirigeixo cap al cotxe de L tal com havíem quedat. Vam riure. Ell estava content perquè havia tancat un bon tracte i jo estava eufòric perquè m'havia sentit com Robert de Niro a Uno de los nuestros.