Una nit sense final

Estirat el sofà de casa, són la una de la matinada i Sabina canta a unes nits perdudes d'amor per no haver estat capaç de dir-li que la necessitava abans que ella marxes buscant on vivia l'oblit. Mentrestant, vaig donant forma a un conte sobre el vestí vermell d'una maniquí barcelonesa que em va captivar per les seves ondulacions dependents d'un ventilador corcat i irregular. Penso amb la sort de poder dedicar temps a alguna cosa que t'estimes, a uns personatges que de tant donar-hi voltes te'ls creus, els veus en somnis, com unes titelles amb autonomia per poder suicidar-se el moment que ho creguin oportú. Mentrestant, a sobre la taula, m'espera un altre conte de Manuel Rivas per donar-me aire, per tranquil.litzar-me quan a les tres de la matinada ja estigui cansat d'escriure i necessiti una petita parada per poder arribar sencer fins a quarts de cinc, moment que m'estiraré el llit i sentiré l'escalfor de la llar, del son profund, del somni acomplexat d'una realitat limitada.

La felicitat sovint l'associo a la plenitud, al estar bé amb tu mateix per l'endemà poder donar el millor que tens a la gent que t'envolta. Per això us explico totes les circumstàncies que m'envolten perquè ara mateix em sento ple, us tinc tots presents i encara que sembli cursi, us estimo en la vostra absència, perquè la veu trencada cantant a la soledat, el vestit de la maniquí ensenyant-me una cuixa de fusta, i la quietud de l'Onyar, són els ingredients perfectes perquè aquesta nit no s'acabi mai, perquè sigui una nit sense final.

PD: Acompanyo el post d'una foto que vaig tirar durant el cap d'any parisenc que em sembla molt escaient per l'article.