Un atac de pànic

Vaig sortir al carrer acollonit. Em vaig aturar a una paperera i vaig anar llençant amb parsimònia tota la merda acumulada durant els últims dos anys per veure si algú amb seguia. Em dirigia a Missa i pensava que aquest era el moment més perillós del dia perquè la mafia sempre sol actuar a prop de les esglésies per ajudar la víctima a prendre el camí directe cap a l'eternitat. Vaig seguir caminant i em vaig girar perquè m'inquietava la fresa d'una dona parlant amb el seu fill. M'inquietava perquè la normalitat és el preludi de la tragèdia.

No m'havia tornat boig, tenia un atac de pànic descontrat perquè havia estat mirant durant aquella tarda de diumenge Uno de los nuestros de Martin Scorsese, i m'havia quedat amb la idea que la mafia, com la mort, no avisa, actua amb el.legància, de puntetes, sense sabates, amb uns mitjons de llana per amortiguar el so del peu al contactar amb el terra. També havia interioritzat que aquells que t'abracen són els que estan més a prop per matar-te amb un sol tret, i sobretot, que aquells a qui regales la teva amistat, són els únic capaços de provocar situacions on la mort sigui presa amb silenci i discreció. Vaig entrar a l'esglèsia tard i dos testimonis del meu casament estaven donant-se cops al pit resant el jo confesso. Vaig pensar que era home mort. Segueixo viu. Es veu que el hi agrada jugar amb la incertesa de saber quin és el millor moment per servir la vendetta amb més crueltat.