No crec en Déu

No crec en Déu. No suporto dir que crec en Déu i odio parlar de creients, més que res perquè quan tu creus amb algú sembla que tota la responsabilitat la té una altra persona, mentre tu, amb un acte purament pilatià, et rentes les mans esperant que el temps et doni sutilment la raó. Jo crec amb un alumne que ha suspès sis assignatures i em promet, després d’unes llàgrimes poc convincents, que aixecarà el curs i es posarà a treballar. Però amb Déu? Déu es viu, es conviu, s’estima i es camina amb ell, només quan les crisis de fe són fortes pots dir que hi creus, perquè és just aquell moment que et sembla que camines sols i parles amb una paret plena de jeroglífics egipcis. Fins aquell moment, Déu es porta a dins, es viu, es comparteix, no ho sé, no s’hi creu, ho trobo com molt hermètic i reduccionista.Per això, quan veus tots de teòlegs que s’omplen la boca parlant de Déu i teoritzen fins a la sacietat sobre la naturalesa no natural de la divinitat, veus de seguida qui el viu i qui no el viu, qui l’analitza com si fos un porc obert on les entranyes es mostren sense complexes, o qui parla d’ell perquè el porta dins. Després pots estar d’acord o no amb el que diu el teòleg però l’experiència de Déu salta a la vista. Finalment entraríem a debatre si des d’una experiència subjectiva es pot arribar a la objectivitat, però per això ja hi han els experts que mai escriuran a la pastanaga verda.