Vull ser abandonat

Sempre he gaudit al màxim d’un desengany amorós, de reconciliar-me amb la soledat entre llàgrimes d’emoció i desesperació mentre uns versos de Machado eren recitats per la tremolor suggestiva de Serrat. El fracàs és molt estètic, et fa persona i artista, i en certa manera et dóna un dignitat que no trobes mai amb l’èxit, on les mirades i els gestos de reconeixement van acompanyats sempre d’una hipocresia molt fina i perillosa per veure’t acompanyat d’una model mansa i analfabeta. El perdre l’amor de la teva vida t’ajuda caminar pel carrer amb les mans a la butxaca mentre vas donant patates a unes fulles groguenques amb complexa de cadàver, que prenen la direcció aleatòria del vent evitant el teu peu pesat per la vida mateixa. Pots fer cara de desgraciat i la gent et mira amb rostre de compassió, de companyerisme, ajudant-te a carregar una pena que només tu podràs portar fins el Gòlgota, des d’on la llançaràs muntanya avall perquè destrueixi el temple de Jerusalem fent sortir a la llum tots els sepulcres blanquejats podrits per l’enveja Per això, quan em venen a la memòria totes les siluetes femenines perdent-se a l’horitzó amb el ritme d’una cançó de Gardel, i veig la vida que porto ara, m’en adono que he perdut la dignitat, que no puc ser un poeta, i que m’hauré de conformar en ser un home amb molta pasta que contracta pintors arruïnats perquè em pintin a casa una reproducció de la Capella Sixtina.