La princesa mentidera

Vaig marxar la última vegada de Roma deixant tirat a un carreró la fe incondicional amb la vida, més que res perquè sabia que aquest mateix sentiment només es podria recuperar en una ciutat on la petjada de la humanitat està tatuada a cadascuna de les pedres que t'observen amb mirada de decensís, entre la nostàlgia i la compassió, com si fossis una titella manipulada per un boig envoltat de poemes cremats de Baudelaire.

Roma és la ciutat on el nouvingut és un fill bastard acollit per unes esclaves egípcies superviventes de l'incendi de Neró, mai t'has de fiar de la seva bellesa eterna perquè el desengany arriba quan surts d'aquest microcosmos perfecte i veus el món com una jungla de cartró de segona mà. Per això vaig llençar la vida a un racó brut del Trastevere, perquè sabia la realitat que m'esperava a fora: una melodia de Wagner utilitzada per donar grandiloqüència a un poema de Pemán i acabar d'adormir les consciències d'uns robots programats per lluitar i aconseguir un prestigi social que tapi les misèries humanes. Roma és un princesa mentidera, no en tingueu cap dubte, de totes maneres, prefereixo la mentida d'una dona a la veritat d'un home.