París a la distància

de gener 03, 2010

París a la distància

Intentat recordar l'inici de Rayuela estintolat al Pont de les Arts, veiem passar un vaixell on parelles secretes estant gaudint d'un sopar de cap d'any de luxe , mentre el fantasma de Cortázar passa davant nostre amb una mirada cínica que ens invita a baixar a la riba del Sena per buscar el cadàver de Ratatouille ofegat d'èxit. París és una ciutat lluminosa vista amb prespectiva, des de la distància, quan ets un viatger perdut que no tens res a perdre, quan la única cosa que busques es ser espectador subjectiu d'una panòramica gairebé perfecte, ara, quan deixes de ser espectador per passar a ser subjecte, la capital francesa és distant, fosca en la lluminositat, i fins a cert punt pedant, supèrbia, portadora d'una bellesa elitista que et fa sentir com un captaire amb les mans brutes que intenta tocar una cristalleria de bohemia. Per això, quan estàs una nit de cap d'any buscant els mots perduts de Cortázar des d'un dels ponts més emblemàtics de la ciutat revolucionària, no tens ganes d'entrar a París i pagaries el que fos per quedar-te admirant-la des de la distància, com si fos una amant impossible que només et dirigeix la paraula en els somnis d'etiqueta d'una nit d'estiu.

Comentaris

Kasal ha dit…

París és com Olot, ho ets nascut allà i la vius amb monotonia o millor mirar-se-la de lluny.
Potser no t'ho creuràs, però ahir, ordenant papers a casa vaig retrobar un treball sobre "Rayuela" que vaig afer ara farà uns dou o onze anys quan estava d'Erasmus a Edimburgh. Quines coses té la vida.
Salut!

3 de gener del 2010, a les 21:48

Iron 2010 ha dit…

jeje kina coincidència! En Kasal i jo vam fer l'erasmus a la mateixa ciutat, tot i que jo no recordo haver fet cap treball ni recordo quines assignatures vaig tenir o que vaig aprendre... bé si vaig aprendre a valorar el bon whisky (uisge-beatha com li deien ells) i a entendre una mica més de cervesa. Vaig arribar-hi just després dels atemptats de l'11-S, era una època esbojarrada, en una casa com la de la sèrie “the young ones” i amb uns ocupants tant o més “singulars”, de grans “juergas” sense pounds a la butxaca, de mangonejar cigarros perquè el tabac era carissim, d'estar sempre amagant-nos del landlord. Com deia Dickens era el millor dels temps, era el pitjor dels temps... [It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way...] Que gran Dickens!!!
A Paris actualment hi paro bastant per feina i haig de dir que m'hi sento còmode perquè sóc una mica “borde” i xulo com ells. M'agrada que els taxistes siguin eixuts, que no et donguin conversa, ni haver de donar les gràcies als cambrers només perquè et portin un miserable sobre de sucre (és la seva feina), un dia a missa a La Madeleine recordo que se m'acosta la dona que passa la plateta mentre jo furgava per les butxaques dels texans i la tia em deixa anar algo així com “ei, que no tinc tot el dia!” i jo li vaig contestar que fes l'altra filera de bancs i després tornés, i ho va fer!
En fi... prou de rollos i Bon Any!!!
PD: Aquí us deixo un video, suposo que com a bons professors-policies sabreu copsar aquestes actituds sospitoses: mirades de reull, la mà sospitosa que tapa alguna cosa... jejejej
http://www.youtube.com/watch?v=FJCD5kkABBg

4 de gener del 2010, a les 14:19