Pel.lícula autobiogràfica (I)

Quan el pare em deia que el senyor Rigobert havia anat a la guerra, me l’imaginava matant soldats moribunds amb la seva perruca anàrquica. No m’havia refiat mai dels homes amb perruca perquè els trobava incapacitats per encarar una dificultat. Per això, quan el veia sortint de casa seva amb la mirada clavada als seus geranis de plàstic, pensava que no havia sabut resoldre el conflicte d’haver-se tornat calb després de lluitar per un país on sempre seria un estranger. Un cas semblant al de la seva dona, la senyora Rigobert, antiga voluntària a les milícies republicanes que intentava dissimular la xafarderia d’un ull funerari amb unes ulleres falses. Mai, durant la meva cegada infantesa, havia vist una pel·lícula bèl·lica amb un soldat calb enamorant-se d’una infermera guenya. Així doncs, mentre els Srs. Rigobert eren un matrimoni on un portava perruca perquè no acceptava ser un mirall entre el cel i la terra, i l’altra tenia unes ulleres sense graduar per dissimular una mirada bruta, jo era un adolescent de catorze anys amb una coixesa de naixement indissimulable. Segurament per això, perquè per mi el defecte era natural i fins a cert punt podia ser virtut, no acceptava que els meus veïns, antics herois de guerra, persones amb un passat gloriós, fossin incapaços d’acceptar certes mancances naturals com eren l’al.lopècia o la mirada encorbada. Davant d’aquesta situació vaig estar uns bons anys cenyint-me a uns escuats cops de cap en senyal de salutació matutina. Era una forma personal de rebel·lar-me contra aquell matrimoni tant apreciat pels meus pares, però alhora tant intol.lerants amb la meva incapacitat per poder jugar un partit de futbol amb els nois de la meva edat. No acceptar els seus defectes de fàbrica, pensava, era una forma bastant cínica de refusar-me per la meva coixària.