El paradís de la provisionalitat

Montmartre és el paradís de la provisionalitat, tot està per fer sabent que no tot és possible. Els pintors corren els carrers amb una làmina blanca a la mà oferint plasmar rostres tremolosos pel fred, i un guitarrista amb els dits congelats toca cançons de Brel mentre els creps donent escalfor a turistes llatins venuts per les baixes temperatures nadalenques. És el millor barri de París perquè a diferència de la resta de la ciutat, és un espai acollidor on et sents fàcilment part de l'entorn sense haver de fer cap mena d'esforç.

Sortim de la zona encarem una altra vegada la multitud que ve del Sagrat Cor amb la decepció de no haver pogut entrar dintre l'església amb l'actitud d'un visitant d'un safari, molta foto, molta paraula, i poc respecte per la gent que té una part de si mateix dintre aquell recinte. Ens para un artista dient que vol pintar la cara de la meva dona, m'hi nego en rotunditat i m'acusa de dictador enmig de la multitud. La resposta era molt fàcil: Jo seré un dictador però tu ets un fracassat amb la mà torta que no arriba a imitar un sol rostre de Manet. Em tirar una làmina a la cara i jo li llanço la meva crep de xocalata. Marxem entre insults. Definitivament, Montmartre és de llarg, el millor barri de París, un extraordinari paradís de la provisionalitat. Li dic a la meva dona guardant la làmina amb la que m'han agredit: crec que sóc nascut entre Montmartre i el barri italià de New York.