El paradís de la provisionalitat

Montmartre és el paradís de la provisionalitat, tot està per fer sabent que no tot és possible. Els pintors corren els carrers amb una làmina blanca a la mà oferint plasmar rostres tremolosos pel fred, i un guitarrista amb els dits congelats toca cançons de Brel mentre els creps donent escalfor a turistes llatins venuts per les baixes temperatures nadalenques. És el millor barri de París perquè a diferència de la resta de la ciutat, és un espai acollidor on et sents fàcilment part de l'entorn sense haver de fer cap mena d'esforç.
Sortim de la zona encarem una altra vegada la multitud que ve del Sagrat Cor amb la decepció de no haver pogut entrar dintre l'església amb l'actitud d'un visitant d'un safari, molta foto, molta paraula, i poc respecte per la gent que té una part de si mateix dintre aquell recinte. Ens para un artista dient que vol pintar la cara de la meva dona, m'hi nego en rotunditat i m'acusa de dictador enmig de la multitud. La resposta era molt fàcil: Jo seré un dictador però tu ets un fracassat amb la mà torta que no arriba a imitar un sol rostre de Manet. Em tirar una làmina a la cara i jo li llanço la meva crep de xocalata. Marxem entre insults. Definitivament, Montmartre és de llarg, el millor barri de París, un extraordinari paradís de la provisionalitat. Li dic a la meva dona guardant la làmina amb la que m'han agredit: crec que sóc nascut entre Montmartre i el barri italià de New York.

Comentaris

Joan ha dit…
Trastevere.

Només et puc dir això i dessitjar-te bon any...
Frank Bayer ha dit…
Buf!! Si has estat també a Roma, em comença a venir un atac d'enveja important... Bon any!!!
Iron ha dit…
Doncs em sap greu per a tu perquè els teus dos barris natals estan en perill d'extinció... El barri italià de NY ja només és un trosset de Mulberry st. La resta s'ho ha empassat Chinatown (maleits xinos!) i NoLiTa (north little italy). Montmartre ha evolucionat per imperatius turístics cap a una mena de disneylandia de la bohèmia; ja ho deia Aznavour en una cançó: Dans son nouveau décor Montmartre semble triste. Aquells carrers que descrivien Cortázar, Pla a “notes de Paris” o Hemingway a “A moveable fest” ja són història; com història ja són les festes de Nadal 2009-10. Tot és vanitat...
Frank Bayer ha dit…
Iron, a vegades tinc la sensació que hauria d'haver nascut el 1930...
Kasal ha dit…
Amb el vostre permís em quedo amb Candem Town com a barri emblemàtic o, en el seu defecte, el Grassmarket d'Edimburgh. Coincideixo amb l'Iron que Montmartre és com Carnaby Street, la bohèmia i la vida alternativa han deixat pas a la comercialitat, al negoci i a l'explotació del turista.
Sempre ens quedarà Pedralbes....
Salut!
The Spanish One ha dit…
Si se'm permet, ara faré un comentari d'esnob gafapasta (que irònicament és una de les meves pretensions de cares a una futura adulthood, si és que una feina en un despatx o una vorera gelada ho impedeixen amb resultats del tot divergents).
'Kasal, estic completament d'acord. Tal i com predicava ja a finals de la dècada dels 70 el baixista de The Jam, Bruce Foxton, acompanyat per una segona veu, i primera veu del Mod revival, Paul Weller: 'Carnaby Street, not what it used to be'.'

Que bé m'he quedat! Ara me'n vaig al pub a prendre... un cafè.

Entrades populars