La suplantació dels rics

El problema d'aquest país és que els pobres critiquen els rics perquè volen ser com ells, portar el tren de vida que porten ells, i sobretot, tenir el mateix festeig amb aquesta eròtica del poder que resulta que es presenta a casa teva sense avisar al moment que tens les espelmes enceses i la música de Frank Sinatra a punt per començar a ballar. Ho dic perquè moltes vegades a darrera de la idea d'igualtat hi ha l'ambició de suplantanció, o sigui, jo passaré a ser tu i tu passaràs a ser jo. Una mica com quan jugues a l'Uno i et toca canviar-te les cartes amb el rival i menjar-te la porqueria de joc que té, et canvia la partida i generalment passés d'una victòria segura a una derrota tràgica.

Per això, quan sento les crítiques justificades per molts excessos de persones amb un nivell adquisistiu elevat, em pregunto si darrera aquesta merda que tiren sobre l'or, enlloc d'haver-hi un vertader convenciment d'un plantejament sobri de la vida, no hi ha una enveja insana per aquella rellotge Bulgari amb diamants en forma del conillet de Playboy. Davant d'aquesta possibilitat del pobre que crítica el ric perquè simplement ell no és ric, i per tant, no pot tenir un yate a Montecarlo on fer partides il.legals de pòquer mentre unes noietes vestides d'infermeres serveixen un whisky pur extret de la pell d'un animal escocès amb perill d'extinció, em venen ganes d'exiliar-me a Corea del Nord i cridar als quatre vents que sóc homosexual. A veure què passa.