Sobre la idea de la persecussió dels cristians

Em molesta escoltar sovint el discurs victimista i hiperbòlic de la persecussió cristiana que deixen anar molts d'aquests que són més papistes que el Papa simplement perquè el vent bufa en contra, com si no sabessin el que és realment una persecussió amb tota regla com la que estan patint molts cristians exemplars de països musulmans. No ens persegueixen senyors, ens ignoren, passen de nosaltres que és molt pitjor. Ningú ens prohibeix anar a les esglésies, ni han tret el concordat ni res de res, ens tenen com uns bitxos raros i no ens escolten, segurament perquè quan alguns alts representats del episcopat espanyol obra la boca no fan res més que engreixar els errors propis que ens han portat en aquest estat d'ostracisme social, i la veritat, sap greu perquè si el missatge de fraternitat cristiana traspasses les capes de pensament d'una societat insensibilitzada per l'altre, estaríem molt millor. Així doncs, no ens queda res més que treballar, deixar-nos de discursos d'ètica de manual i convèncer amb l'exemple, que es preguntin perquè vivim com vivim i perquè la gent del nostre entorn sempre sol estar contenta, i sobretot, que es qüestionin per què actuem en base a principis ferms i no com fa la majoria de la gent, depenen de què en puc treure d'una situació determinada. Per tant, tranquil.litzem els paranoics, no ens persegueixen, repeteixo, ens ignoren perquè alguna cosa no hem fet bé i ara, en lloc de queixar-nos perquè els mitjans ens foten canya, que és veritat, proposo no quedar-nos tancat amb nosaltres mateixos dient que tot és mentida i sortir amb pau i serenor per demostrar que ser cristià és seguir la veritat i val la pena.