Carnet de pare

En ple segle XXI hem aconseguit arribar a la plenitud de la disfuncionalitat entre l'equilibri físic i el psicològic. Per una banda trobem persones amb una gran capacitat física, només cal veure el món del fúbol, que quan arriben a la necessitat d'exercicir l'intel.lecte es troben amb neurones insubmises i idees fantasmagòriques, mentre que d'altra banda hi ha gent sedentària ja sigui per caràcter, volum o malaltia, amb una gran capacitat de crear móns diferents i donar plantejaments sensats sense moure's ni del sofà.

Problema que exposo basant-me amb aquesta observació empírica: El dret de ser pare ha de venir donat per qüestions físiques o psicològiques? Tothom té molt clar que les dues han de venir lligades, i fins i tot, ens espavilem per trobar mètodes si la primera, la física, no funciona, però, i la psicològica? Ens hem plantejat mai a donar "carnets de pare", o sigui, fer un prova de sensatesa abans que l'hom o don en qüestió es decideixi a portar un fill el món? No ho sé, encara que soni a un elitisme trunyil, crec que ens hauríem de decidir quina és la condició més necessària per ser pare, físicament està preparat, o psíquicament està equilibrat, i partir d'aquí decidr si donem carnets de pare a aquelles persones que ens portaran ciutadans com cal i comprar-lis un hàmster a aquells que no arriben a més. La proposta ja està feta.