Determinisme social
Anant per les fronteres del naturalisme de Zola em ve el cap el tema del determinisme social, el fet que siguem víctimes o benafactors de l'entorn que ens ha tocat crèixer deixant de banda la responsabilitat dels nostres actes. Certament que a tots els actes, i segurament parlo universalitzant l'experiència pròpia, hi ha un moment on apareix darrera la voluntat de voler tirar endavant quelcom que no ens sembli del tot malament, un cert dubte moral sobre la bondat o no de l'acció. Com també és cert que l'aparació d'aquest dubte o d'aquest punt d'inflexió personal provocat per la consciència, ve molt donat per l'educació rebuda i per l'escala de valors que un rep en el cenacle familiar i social, que moltes vegades delimita els límits del pensament del propi sujecte eliminant la capacitat de pensar sobre la moralitat objectiva de l'acte, i per tant, es carrega el punt d'autoconsciència sobre l'actuar.
Per això em preocupa, perquè encara que el determinisme social que també ens afecta a nosaltres, és la via més ràpida de carregar-se la llibertat de la persona per poder decidir sobre els seus actes, també seria insensat pensar que l'educació, l'entorn on hem crescut, es queda totalment al marge a l'hora de prendre una decisió. I aquí entra el dilema, fins a quin punt hi ha llibertat personal i fins a quin punt determinisme social? On està la frontera? Just en aquest moment sempre solc pensar en l'Atta i l'avió que s'estavallava contra una de les torres bessones.
PD: Algú té el telèfon de Sant Agustí?
Comentaris
Avui dia és molt fàcil culpar de les nostres faltes a la societat, és com un "chivo expiatorio" dels nostres dies; aquella pobre cabra a la que els jueus carregaven tots els pecats de la comunitat, l'apedregaven i la deixaven al desert per a Azazel (el dimoni).
Crec que la imatge que hauria d'acompanyar el post hauria d'haver estat la de la Jessica Rabbit, aquella pelroja pecadora esposa de Roger Rabbit que deia "Yo no soy mala, es que me han dibujado así". Realment la frase és molt bona, i la peli també.
Iron, no sabia que en Roger Rabbit tenia esposa, i la veritat, la frase em sembla perfecte, tanca el post a la perfecció, i és curiós que digui lo de la imatge perquè no sabia quina imatge posar... en fi, telepatia bloguera!! Per parlar una mica del teu comentari, que l'Estat eduqui és realment un drama, perquè encara que no sigui pare, ho veig en un futur no molt llunyà i m'horroritza pensar que al meu fill l'educaran com els altres vulguin, això és propi del franquisme, quina pena, i sobretot, quin fàstic!!! Cada dia més lluny de la llibertat de consciència i més a prop de l'automatisme moral!!